Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En aquesta penúltima catequesi sobre la pregària parlem de la perseverança a l’hora de pregar. És una invitació, encara més, un manament que ens ve de la Sagrada Escriptura. L’itinerari espiritual del Pelegrí rus comença quan es troba amb una frase de sant Pau a la primera carta als cristians de Tessalònica: «Pregueu contínuament, doneu gràcies en tota ocasió» (5,17-18). La paraula de l’Apòstol toca aquell home i es pregunta com és possible pregar sense interrupció, ja que la nostra vida està fragmentada en molts moments diferents, que no sempre fan possible la concentració. A partir d’aquest interrogant comença la seva recerca, que el conduirà a descobrir l’anomenada pregària del cor, que consisteix a repetir amb fe: «Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingueu pietat de mi que sóc pecador!» És una pregària senzilla, però molt bonica; una pregària que, de mica en mica, s’adapta al ritme de la respiració i s’estén a tota la jornada. De fet, la respiració no s’atura mai, ni quan dormim; i la pregària és la respiració de la vida.
Com és possible custodiar sempre un estat de pregària? El Catecisme ens ofereix cites bellíssimes, agafades de la història de l’espiritualitat, que insisteixen en la necessitat d’una pregària continuada que sigui el fulcre de l’existència cristiana. En cito algunes.
Afirma el monjo Evagri el Pòntic: «No ens ha estat prescrit que treballem, vetllem i dejunem constantment» —no, això no se’ns ha demanat—, «mentre que per a nosaltres és una llei pregar sense parar» (n. 2742). El cor en pregària. Hi ha per tant un ardor en la vida cristiana que mai no ha de faltar. És una mica com aquell foc sagrat que es custodiava en els temples antics, que cremava sense interrupció i que els sacerdots tenien la tasca de mantenir alimentat. Així és: ha d’haver-hi un foc sagrat també en nosaltres, que cremi contínuament i que res no pugui apagar. I no és fàcil, però ha de ser així.
Sant Joan Crisòstom, un altre pastor atent a la vida concreta, predicava així: «És possible, fins i tot al mercat o en un passeig solitari, fer una freqüent i fervent pregària. Asseguts a la vostra botiga, tant si compreu com si veneu, o fins i tot si cuineu» (n. 2743). Petites pregàries: «Senyor, tingueu pietat de nosaltres», «Senyor, ajudeu-me.» Per tant, la pregària és una espècie de pentagrama musical en el qual nosaltres col·loquem la melodia de la nostra vida. No és contrària a la laboriositat quotidiana, no entra en contradicció amb les moltes petites obligacions i cites, en tot cas és el lloc on qualsevol acció troba el seu sentit, el seu perquè i la seva pau.
Certament, posar en pràctica aquests principis no és fàcil. Un pare i una mare, ocupats amb mil comeses, poden sentir nostàlgia per un període de la seva vida en què era fàcil trobar temps cadenciosos i espais de pregària. Després, els fills, el treball, les ocupacions de la vida familiar, els pares que es fan grans… Fa la impressió que no aconseguim mai arribar a tot. Llavors fa bé pensar que Déu, el nostre Pare, que s’ha d’ocupar de tot l’univers, es recorda sempre de cada un de nosaltres. Per tant, també nosaltres ens hem de recordar d’ell!
També podem recordar que en el monaquisme cristià sempre s’ha tingut en gran estima el treball, no sols pel deure moral de proveir-se a si mateix i als altres, sinó també per una espècie d’equilibri, un equilibri interior: és arriscat per a l’home conrear un interès tan abstracte que li faci perdre el contacte amb la realitat. El treball ens ajuda a estar en contacte amb la realitat. Les mans en actitud de pregària del monjo porten les durícies de qui empunya la pala i l’aixada. Quan, a l’Evangeli de Lluc (cf. 10,38-42), Jesús diu a santa Marta que l’únic veritablement necessari és escoltar Déu, no vol menysprear els molts serveis que ella estava fent amb tanta pertinàcia.
En l’ésser humà tot és «binari»: el nostre cos és simètric, tenim dos braços, dos ulls, dues mans… Així també el treball i la pregària són complementaris. La pregària —que és la «respiració» de tot— resta com el fons vital del treball, també en els moments en què no està explicitada. És inhumà estar tan absorts pel treball que no trobem més temps per a la pregària.
Al mateix temps, no és sana una pregària que sigui aliena a la vida. Una pregària que ens aliena del que és concret de la vida es converteix en espiritualisme, o, pitjor encara, en ritualisme. Recordem que Jesús, després d’haver mostrat als deixebles la seva glòria a la muntanya del Tabor, no vol allargar aquell moment d’èxtasi, sinó que baixa amb ells de la muntanya i reprèn el camí quotidià. Perquè aquella experiència havia de romandre en els cors com a llum i força de la seva fe; també una llum i força per als dies venidors: els de la Passió. Així, els temps dedicats a estar amb Déu revifen la fe, la qual ens ajuda en la concreció de la vida, i la fe, al seu torn, alimenta la pregària, sense interrupció. En aquesta circularitat entre fe, vida i pregària, es manté encès aquell foc de l’amor cristià que Déu espera de nosaltres.
I repetim la pregària senzilla que és tan bonic de repetir durant el dia, tots junts: «Senyor Jesús, Fill de Déu, tingueu pietat de mi, que sóc pecador.»
