Estimats germans i germanes, bon dia!
En el nostre itinerari sobre el tema de la pregària, ens estem adonant que a Déu no li ha agradat mai tenir tractes amb els qui fan oracions «fàcils». Moisès tampoc serà un interlocutor «dèbil», des del primer dia de la seva vocació.
Quan Déu el crida, Moisès és humanament «un fracàs». El llibre de l’Èxode el representa a la terra de Madian com un fugitiu. De jove havia tingut compassió de la seva gent, i també havia pres part en defensa dels oprimits. Però aviat descobreix que, malgrat les bones intencions, de les seves mans no en surt la justícia, sinó violència. Aquí es trenquen els somnis de glòria: Moisès no és un funcionari amb futur, destinat a fer una ràpida carrera, sinó un que ha aprofitat les oportunitats, i ara pastura un ramat que ni tan sols és propi. I és precisament en el silenci del desert de Madian que Déu crida Moisès a la revelació del matoll ardent: «“Jo sóc el Déu del teu pare, el Déu d’Abraham, el Déu d’Isaac, el Déu de Jacob”. Aleshores Moisès es va tapar la cara, perquè tenia por de mirar cap a Déu» (Ex 3,6).
A Déu que parla, que el convida a ocupar-se del poble d’Israel, Moisès li oposa les seves pors, les seves objeccions: no és digne d’aquella missió, no coneix el nom de Déu, no serà cregut pels israelites, té una parla que quequeja… i tantes objeccions. La paraula que flueix amb freqüència als llavis de Moisès, en cada pregària adreça a Déu, és la pregunta: «per què?”. Per què m’has enviat? Per què vols alliberar aquest poble? En el Pentateuc hi ha fins i tot un passatge dramàtic, on Déu retreu a Moisès la seva falta de confiança, falta que els impedirà l’entrada a la terra promesa (cf. Nm 20,12).
Amb aquestes pors, amb aquest cor que sovint vacil·la, com pot pregar Moisès? De fet, Moisès sembla un home com nosaltres. I això també ens passa a nosaltres: quan tenim dubtes, com podem resar? No tenim ganes de resar. I és per aquesta feblesa, més que per la seva força, que quedem astorats. Déu li encarrega que doni la Llei al seu poble, fundador del culte diví, mediador dels més alts misteris, no per això deixarà de mantenir estrets lligams de solidaritat amb el seu poble, especialment a l’hora de la temptació i del pecat. Sempre unit a la gent. Moisès no ha perdut mai la memòria del seu poble. I aquesta és una grandesa dels pastors: no oblidar-se del poble, no oblidar-se de les arrels. Això és el que diu Pau al seu estimat jove Bisbe Timoteu: «Recorda la teva mare i la teva àvia, les teves arrels, el teu poble.» Moisès és tan amic de Déu que pot parlar amb ell cara a cara (cf. Ex 33,11); i es mantindrà tan amic dels homes que tindrà pietat pels seus pecats, per les seves temptacions, per la sobtada nostàlgia que els exiliats senten pel passat, recordant quan eren a Egipte.
Moisès no es desentén de Déu, ni tampoc es desentén del seu poble. És coherent amb la seva sang, és coherent amb la veu de Déu. Moisès no és un líder autoritari i despòtic; de fet, el llibre dels Nombres el defineix «més humil i pacífic que cap altre home sobre la terra” (cf. 12,3). Malgrat la seva condició privilegiada, Moisès no deixa de pertànyer a aquell grup de pobres en esperit que viuen fent de la confiança en Déu l’aliment del seu camí. És un home del poble.
Així, la manera més pròpia de pregar de Moisès serà la intercessió (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2574). La seva fe en Déu és una sola cosa amb el sentit de paternitat que té per al seu poble. L’Escriptura el representa habitualment amb les mans esteses cap amunt, vers Déu, gairebé com si fes de pont amb la seva mateixa persona entre el cel i la terra. Fins i tot en els moments més difícils, fins i tot el dia que el poble repudia Déu i ell mateix com a guia per fer-se un vedell d’or, Moisès no té ganes de deixar el seu poble de banda. És el meu poble. És el teu poble. És el meu poble. No es desentén de Déu ni del poble. I diu a Déu: «Aquest poble ha fet un gran pecat: s’ha fet un déu d’or. Però ara, si tu els perdones el seu pecat… Altrament, esborra’m del teu llibre que has escrit!» (Ex 32,31-32). Moisès no abandona el poble. És el pont, és l’intercessor. Hi són tots dos, el poble i Déu, i ell és al mig. No ven la seva gent per fer carrera. No és un escalador, és un intercessor: per la seva gent, per la seva carn, per la seva història, pel seu poble i per Déu que l’ha cridat. És el pont. Quin exemple més bonic per a tots els pastors que han de ser «pont”. Per això, ell s’anomena pontífex, pont. Els pastors són ponts entre el poble al què pertanyen i Déu, a qui pertanyen per vocació. Així és Moisès: «Perdona Senyor el seu pecat, si Tu no perdones, esborra’m del teu llibre que has escrit. No vull fer carrera amb la meva gent.»
I aquesta és la pregària que els veritables creients cultiven en la seva vida espiritual. Tot i que experimenten les mancances de les persones i el seu allunyament de Déu, aquests que preguen no el condemnen, no el rebutgen. L’actitud de la intercessió és pròpia dels sants, que, imitant Jesús, són «ponts» entre Déu i el seu poble. Moisès, en aquest sentit, ha estat el més gran profeta de Jesús, el nostre advocat i intercessor (cf. Catecisme de l’Església Catòlica, 2577). I encara avui, Jesús és el pontífex, és el pont entre nosaltres i el Pare. I Jesús intercedeix per nosaltres, fa veure al Pare les ferides que són el preu de la nostra salvació i intercedeix. I Moisès és figura de Jesús que avui prega per nosaltres, intercedeix per nosaltres.
Moisès ens anima a pregar amb el mateix ardor de Jesús, a intercedir pel món, a recordar que, malgrat totes les seves fragilitats, pertany sempre a Déu. Tots pertanyen a Déu. Els pecadors més dolents, la gent més malvada, els líders més corruptes, són fills de Déu i Jesús sent això i intercedeix per tots. I el món viu i prospera gràcies a la benedicció del just, a la pregària de pietat, a aquesta pregària de pietat que el sant, el just, l’intercessor, el sacerdot, el Bisbe, el Papa, el laic, qualsevol batejat, fa sempre pels homes, arreu i en tot moment de la història. Pensem en Moisès, l’intercessor. I quan ens ve el desig de condemnar algú i ens enfadem per dins – enfadar-se és bo, però condemnar no és bo — intercedim per ell: això ens ajudarà molt.
Traducció de Josep M. Torrents Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat
