Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui, amb l’ajuda de la Paraula de Déu que hem escoltat, obrim un camí a través de la fragilitat de l’edat anciana, marcada de manera especial per les experiències del desconcert i del desànim, de la pèrdua i de l’abandonament, de la desil·lusió i el dubte. Naturalment, les experiències de la nostra fragilitat davant les situacions dramàtiques —a vegades tràgiques— de la vida, es poden succeir en qualsevol moment de l’existència. Malgrat això, en l’edat anciana aquestes experiències poden fer menys impressió i induir en els altres una espècie d’hàbit, fins i tot de molèstia. Quantes vegades hem escoltat o hem pensat: «Les persones grans molesten»; ho hem dit, ho hem pensat… Les ferides més greus de la infantesa i de la joventut provoquen, justament, un sentit d’injustícia i de rebel·lió, una força de reacció i de lluita. En canvi, les ferides també greus de l’edat anciana van acompanyades, inevitablement, per la sensació que, sigui com sigui, la vida no es contradiu, perquè ja ha estat viscuda. I així les persones grans són allunyades també de la nostra experiència: volem allunyar-les.
En l’experiència humana comuna, l’amor —com es diu— és descendent: no torna damunt la vida que portem a les espatlles amb la mateixa força amb què es vessa damunt la vida que encara tenim per endavant. La gratuïtat de l’amor s’esdevé també en això: els pares ho saben des de sempre, els ancians ho aprenen aviat. Malgrat això, la revelació obre un camí per a la restitució diferent de l’amor: és el camí d’honrar qui ens ha precedit. El camí d’honrar les persones que ens han precedit comença aquí: a honrar les persones grans.
Aquest amor especial que s’obre camí en la forma de l’honor —és a dir, tendresa i respecte al mateix temps— destinat a l’edat anciana està segellat pel manament de Déu. «Honrar el pare i la mare» és un compromís solemne, el primer de la “segona taula” dels deu manaments. No es tracta només del nostre pare i de la nostra mare. Es tracta de la generació i de les generacions que ens precedeixen, el comiat de les quals també pot ser lenta i prolongada, creant un temps i un espai de convivència de llarga durada amb les altres edats de la vida. En altres paraules, es tracta de la vellesa de la vida.
Honor és una bona paraula per a emmarcar aquest àmbit de restitució de l’amor que concerneix l’edat avançada. M’explico: nosaltres hem rebut l’amor dels pares, dels avis i ara nosaltres els retornem aquest amor a ells, als grans, als avis. Nosaltres avui hem descobert el terme ‘dignitat’, per a indicar el valor del respecte i de la cura de la vida de tots. Dignitat, aquí, equival substancialment a honor: honrar el pare i la mare, honrar els ancians i reconèixer la dignitat que tenen.
Pensem bé en aquesta bonica declinació de l’amor que és l’honor. La cura mateixa del malalt, el suport a qui no és autosuficient, la garantia de sustentació, poden mancar d’honor. L’honor desapareix quan l’excés de confiança, en comptes de declinar-se com a delicadesa i afecte, tendresa i respecte, es converteix en rudesa i prevaricació. Quan la debilitat és retreta, i fins i tot castigada, com si fos una culpa. Quan el desconcert i la confusió es converteixen en un escletxa per a la burla i l’agressivitat. Pot passar fins i tot dins les parets domèstiques, a les residències, també a les oficines o en els espais oberts de la ciutat. Fomentar en els joves, també indirectament, una actitud de suficiència —i fins i tot de menyspreu— envers l’edat anciana, les seves debilitats i la seva precarietat, produeix coses horribles. Obre el camí a excessos inimaginables. Els xicots que cremen la manta d’un “vagabund” —ho hem vist— perquè el veuen com un rebuig humà, són la punta de l’iceberg, és a dir, del menyspreu per una vida que, lluny de les atraccions i de les pulsions de la joventut, apareix ja com una vida de rebuig. Sovint pensem que les persones grans són rebuig o els posem nosaltres en el rebuig; es menysprea les persones grans i es descarten de la vida, deixant-les de banda.
Aquest menyspreu, que deshonra l’ancià, en realitat ens deshonra a tots nosaltres. Si jo deshonro l’ancià em deshonro a mi mateix. El passatge del Llibre de Siràcida, escoltat a l’inici, és justament dur en relació amb aquest deshonor, que clama venjança als ulls de Déu. Hi ha un passatge, en la història de Noè, molt expressiu en relació amb això. L’ancià Noè, heroi del diluvi i encara gran treballador, jeu descompost després d’haver begut més del compte. Ja és gran, però ha begut massa. Els fills per no fer-lo despertar en la vergonya, el cobreixen amb delicadesa, amb la mirada baixa, amb gran respecte. Aquest text és molt bonic i parla de tot l’honor que l’ancià es mereix; tapar les debilitats de l’ancià per a no avergonyir-lo és un text que ens ajuda molt.
Malgrat totes les providències materials que les societats més riques i organitzades posen a disposició de la vellesa —de les quals podem certament estar orgullosos—, la lluita per la restitució d’aquesta forma especial d’amor que és l’honor, em sembla encara fràgil i immadura. Hem de fer de tot, sostenir-la i animar-la, oferint més bon suport social i cultural a aquells que són sensibles a aquesta forma decisiva de “civilització de l’amor”. I sobre això, em permeto aconsellar els pares: si us plau, acosteu els fills, els infants, els fills joves als ancians, acosteu-los-hi sempre. I quan l’ancià està malalt, una mica destarotat, acosteu-los-hi sempre: que sàpiguen que aquesta és la nostra carn, que això és el que ha fet que nosaltres estiguem aquí ara. Si us plau, no allunyeu les persones grans. I si no hi ha una altra possibilitat que portar-los a una residència, si us plau, aneu a visitar-los i porteu els nens a veure’ls: són l’honor de la nostra civilització, els ancians que han obert les portes. I moltes vegades els fills s’obliden d’això. Us dic una cosa personal. A mi m’agradava, a Buenos Aires, visitar les residències de persones grans. Hi anava sovint i les visitava a totes. Recordo una vegada que vaig preguntar a una senyora: «Vostè quants fills té?» «En tinc quatre, tots casats, amb nets.» I va començar a parlar-me de la família. «I ells venen?» «Sí, venen sempre!» Quan vaig sortir de l’habitació la infermera, que ho havia sentit, em va dir: «Pare, us ha dit una mentida per a tapar els seus fills. Des de fa sis mesos no ve ningú!» Això és descartar els ancians, és pensar que els ancians són material de rebuig. Si us plau, és un pecat greu. Aquest és el primer gran manament, i l’únic que indica el premi: «Honra el pare i la mare i tindràs una llarga vida a la terra» Aquest manament d’honrar les persones grans ens dona una benedicció, que es manifesta d’aquesta manera: «Tindràs llarga vida.» Si us plau, protegiu els ancians. I si perden el cap, protegiu-los també, perquè són la presència de la història, la presència de la meva família, i gràcies a ells jo sóc aquí, ho podem dir tots: gràcies a tu, avi o àvia, jo visc. Si us plau, no els deixeu sols. I això de protegir els ancians no és una qüestió de cosmètics ni de cirurgia plàstica, no. Més aviat és una qüestió d’honor, que ha de transformar l’educació dels joves pel que fa a la vida i a les seves fases. L’amor pel que és humà que ens és comú i inclou l’honor per la vida viscuda no és una qüestió de persones grans. Més aviat és una ambició que il·luminarà la joventut que hereta les seves millors qualitats. Que la saviesa de l’Esperit de Déu ens concedeixi obrir l’horitzó d’aquesta autèntica revolució cultural amb l’energia necessària.
