Estimats germans i germanes, bon dia!
En la catequesi d’avui tractem de la tercera de les vuit benaurances de l’Evangeli de Mateu: «Feliços els humils, perquè posseiran la terra» (Mt 5,5).
La paraula humil emprada aquí significa literalment dolç, suau, amable, sense violència. La humilitat es manifesta en els moments de conflicte, es pot veure en la manera de reaccionar davant una situació hostil. Algú pot semblar humil quan tot està tranquil, però, com reacciona «sota pressió», si és atacat, ofès, agredit?
En un passatge, sant Pau demana «la dolcesa i la bondat de Crist» (2Co 10,1). I sant Pere recorda l’actitud de Jesús a la Passió: no responia i no amenaçava, perquè «confiava la seva causa al qui judica amb justícia» (1Pe 2,23). I la bondat, la mansuetud de Jesús es veu molt clara en la seva Passió.
En l’Escriptura la paraula humil indica també aquell que no té propietat de terrenys; i per tant ens crida l’atenció el fet que la tercera benaurança digui precisament que els humils «posseiran, heretaran, la terra».
De fet, aquesta benaurança cita el Salm 37, que hem escoltat a l’inici de la catequesi. També s’hi relaciona la mansuetud i la possessió de la terra. Aquestes dues coses, si ho pensem bé, semblen incompatibles. De fet la possessió de la terra és un tema típic de conflicte: sovint es lluita per un territori, per obtenir l’hegemonia sobre una certa zona. En les guerres el més fort predomina i conquereix altres terres.
Però mirem bé el verb que es fa servir per indicar la possessió que tenen els humils: ells no conquereixen la terra; no diu «feliços els humils perquè conqueriran la terra». L’«heretaran». Feliços els humils, perquè «heretaran » la terra. En les Escriptures el verb heretar té un sentit encara més gran. El poble de Déu anomena heretat la terra d’Israel que és la Terra de la Promesa.
Aquella terra és una promesa i un do per al poble de Déu, i es converteix en un signe d’alguna cosa molt més gran que un simple territori. És una «terra» —permeteu-me el joc de paraules— que és el Cel, és a dir la terra cap on caminem nosaltres: els nous cels i la nova terra vers on nosaltres caminem (cf. Is 65,17; 66,22; 2Pe 3,13; Ap 21,1).
Aleshores l’humil és aquell que hereta el més sublim dels territoris. No és un covard, un «feble» que es troba una moral improvisada per no tenir problemes. Ni molt menys! És una persona que ha rebut una herència i no la vol perdre. L’humil no és un complaent sinó que és el deixeble de Crist que ha après a defensar una altra terra ben diferent. Ell defensa la seva pau, defensa la seva relació amb Déu, defensa els seus dons, els dons de Déu, preservant la misericòrdia, la fraternitat, la confiança, l’esperança. Perquè les persones humils són persones misericordioses, fraternals, amb confiança, i persones amb esperança.
Cal esmentar aquí el pecat de la ira, un moviment violent l’impuls del qual tots coneixem. Qui no s’ha enrabiat a vegades? Tots. Hem de repassar les benaurances i fer-nos una pregunta: quantes coses hem destruït amb la ira? Quantes coses hem perdut? Un moment d’ira pot destruir moltes coses; es perd el control i no es dona valor al que és realment important, i es pot arruïnar la relació amb un germà, a vegades sense remei. Per la ira, molts germans ja no es parlen, s’allunyen l’un de l’altre. És el contrari de la mansuetud. La mansuetud uneix, la ira separa.
La gentilesa permet conquerir moltes coses. La mansuetud és capaç de vèncer el cor, salvar les amistats i molt més, perquè la gent s’enfada però després es calma, s’ho repensa i fa marxa enrere, i així es pot reconstruir amb la mansuetud.
La «terra» que s’ha de conquerir amb la mansuetud és la salvació d’aquell germà de qui parla el mateix Evangeli de Mateu: «Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà» (Mt 18,15). No hi ha terra més bonica que el cor de l’altre, no hi ha territori més bonic que guanyar la pau recuperada amb un germà. I aquesta és la terra que hem d’heretar amb la mansuetud!
Traducció inicial de Josep M. Torrent Sauvage per al web www.catalunyareligio.cat, revisada
