Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En la passada catequesi, estimulats un cop més per la figura de sant Josep, vam reflexionar sobre el significat de la comunió dels sants. I precisament a partir d’ella, avui voldria aprofundir en la devoció especial que el poble cristià sempre ha tingut per sant Josep com a patró de la bona mort. És una devoció nascuda del pensament que Josep va morir amb la presència de la Mare de Déu i de Jesús, abans que ells deixessin la casa de Natzaret. No hi ha dades històriques, però com que no es veu més Josep en la vida pública, es creu que va morir allí, a Natzaret, amb la seva família. I per a acompanyar-lo en el moment de la mort hi havia Jesús i Maria.
El papa Benet XV, fa un segle, va escriure que «a través de Josep nosaltres anem directament a Maria, i, a través de Maria, a l’origen de tota santedat, que és Jesús». Tant Josep com Maria ens ajuden a anar a Jesús. I animant les pràctiques devotes en honor de sant Josep, n’aconsellava una en particular, i deia així: «Havent estat merescudament considerat el protector més eficaç dels moribunds, havent mort amb la presència de Jesús i Maria, serà comesa dels pastors sagrats inculcar i fomentar […] aquelles associacions pietoses que s’han establert per a elevar súpliques a Josep en favor dels moribunds, com les “de la bona mort”, del “trànsit de sant Josep” i “pels qui agonitzen”» (Motu proprio “Bonum sane”, 25 de juliol de 1920): eren les associacions de l’època.
Estimats germans i germanes, potser algú pensa que aquest llenguatge i aquest tema són només un llegat del passat, però en realitat la nostra relació amb la mort no es refereix mai al passat, és sempre present. El papa Benet deia, fa alguns dies, parlant d’ell mateix que «és davant la porta fosca de la mort». És bonic donar les gràcies al papa Benet que als 95 anys té la lucidesa de dir això: «Jo sóc davant la foscor de la mort, a la porta fosca de la mort.» Ens ha donat un bon consell! La crida cultural del “benestar” intenta eliminar la realitat de la mort, però la pandèmia del coronavirus l’ha tornat a posar en evidència de forma dramàtica. Ha estat terrible: la mort era pertot arreu, i molts germans i germanes han perdut persones estimades sense poder estar a prop seu, i això ha fet la mort encara més dura d’acceptar i d’elaborar. Em comentava una infermera que una àvia amb la Covid que s’estava morint li va dir: «Jo voldria saludar els meus éssers estimats abans d’anar-me’n.» La infermera, valenta, va agafar el telèfon mòbil i la va connectar. Quina tendresa, aquell comiat…
Malgrat això, s’intenta per tots els mitjans allunyar el pensament de la nostra finitud, enganyant-nos per a treure el poder a la mort i foragitar-ne la por. Però la fe cristiana no és una manera d’exorcitzar la por a la mort, sinó que ens ajuda a fer-hi front. Abans o després tots ens n’anirem per aquella porta.
La llum veritable que il·lumina el misteri de la mort ve de la resurrecció de Crist. Heus aquí la llum. I escriu sant Pau: «Si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts, com és que alguns de vosaltres neguen la resurrecció dels morts? Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe» (1Co 15,121-14). Hi ha una certesa: Crist ha ressuscitat, Crist ha ressuscitat, Crist és viu entre nosaltres. I aquesta és la llum que ens espera darrere d’aquella porta forta de la mort.
Estimats germans i germanes, només per la fe en la resurrecció nosaltres podem guaitar a l’abisme de la mort sense que la por ens afeixugui. No sols això: podem donar a la mort un rol positiu. De fet, pensar en la mort, il·luminada pel misteri de Crist, ajuda a mirar amb ulls nous tota la vida. Mai no he vist, darrere un cotxe fúnebre, un camió de mudances! Darrere un cotxe fúnebre no l’he vist mai. Ens n’anirem sols, sense res a les butxaques del sudari: res. Perquè el sudari no té butxaques. Aquella soledat de la mort: és cert, no he vist mai darrere d’un cotxe fúnebre un camió de mudances. No té sentit acumular si un dia morirem. Allò que hem d’acumular és la caritat, és la capacitat de compartir, la capacitat de no restar indiferents davant les necessitats dels altres. Quin sentit té barallar-se amb un germà o amb una germana, amb un amic, amb un familiar, o amb un germà o germana en la fe, si després un dia morirem? De què serveix enfadar-se, enfadar-se amb els altres? Davant la mort moltes qüestions es redimensionen. Està bé morir reconciliats, sense deixar rancúnies ni remordiments! Jo voldria dir una veritat: tots nosaltres estem en camí cap a aquella porta, tots.
L’Evangeli ens diu que la mort arriba com un lladre, així ho diu Jesús: arriba com un lladre, i per molt que nosaltres intentem voler tenir sota control la seva arribada, potser programant la nostra mort, roman un esdeveniment al qual hem de fer front i davant del qual també hem de prendre decisions.
Dues consideracions per a nosaltres cristians resten en peu. La primera: no podem evitar la mort, i precisament per això, després d’haver fet tot l’humanament possible per a cuidar la persona malalta, resulta immoral l’acarnissament terapèutic (cf. Catecisme de l’Església catòlica, n. 2278). Aquella frase del poble fidel de Déu, de la gent senzilla: «Deixa’l morir en pau», «ajuda’l a morir en pau»: quanta saviesa! La segona consideració té relació amb la qualitat de la mort, la qualitat del dolor, del sofriment. De fet, hem d’estar agraïts per tota l’ajuda que la medicina s’està esforçant per a donar, per tal que a través de les anomenades “cures pal·liatives”, qualsevol persona que es prepara per a viure el darrer tram del camí de la seva vida, pot fer-ho de la manera més humana possible. Però hem d’estar atents a no confondre aquesta ajuda amb derives inacceptables que porten a matar. Hem d’acompanyar a la mort, però no provocar la mort o ajudar qualsevol tipus de suïcidi. Recordo que s’ha de privilegiar sempre el dret a la cura i a la cura per a tots, per tal que els més dèbils, en particular els ancians i els malalts, mai no siguin descartats. La vida és un dret, no la mort, que ha de ser acollida, no subministrada. I aquest principi ètic concerneix a tots, no sols els cristians o els creients. Jo voldria subratllar aquí un problema social però real. Aquell “planificar” —no sé si és la paraula adequada—, o accelerar la mort dels ancians. Moltes vegades es veu en una certa classe social que als ancians, perquè no tenen mitjans, se’ls donen menys medicines de les que els caldria, i això és inhumà: això no és ajudar-los, això és empènyer-los més ràpid cap a la mort. I això no és humà ni cristià. Els ancians han de ser cuidats com un tresor de la humanitat: són la nostra saviesa. Fins i tot encara que no parlin, o que estiguin sense sentit, són el símbol de la saviesa humana. Són aquells que han fet camí abans que nosaltres i ens han deixat moltes coses boniques, molts records, molta saviesa. Si us plau, no aïlleu els ancians, no accelereu la seva mort. Acariciar un ancià té la mateixa esperança que acariciar un infant, perquè l’inici i el final de la vida són sempre un misteri, un misteri que ha de ser respectat, acompanyat, cuidat, estimat.
Que sant Josep pugui ajudar-nos a viure el misteri de la mort de la millor manera possible. Per a un cristià la bona mort és una experiència de la misericòrdia de Déu, que es fa propera a nosaltres també en aquell darrer moment de la nostra vida. També en la pregària de l’avemaria preguem demanant a la Mare de Déu que estigui a prop nostre «ara i en l’hora de la nostra mort». Precisament per això voldria concloure aquesta catequesi resant junts a la Mare de Déu pels qui estan agonitzant, per aquells que estan vivint aquest moment de pas per la porta fosca, i pels familiars que estan vivint un dol. Resem junts: Déu vos salve, Maria…
