Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem el nostre camí de reflexió sobre sant Josep. Després d’haver il·lustrat l’ambient en què va viure, el seu paper en la història de la salvació i el fet de ser just i espòs de Maria, avui voldria considerar un altre aspecte important de la seva figura: el silenci. Moltes vegades avui és necessari el silenci. El silenci és important, a mi em commou un verset del Llibre de la Saviesa que va ser llegit pensant en el Nadal, i diu: «Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa […], es va llançar des del cel […] al mig del país» (Sv 18,14-15). En el moment de més silenci Déu es va manifestar. És important pensar en el silenci en aquesta època en la qual sembla que no tingui gaire valor.
Els Evangelis no relaten cap paraula de Josep de Natzaret, cap, no va parlar mai. Això no significa que fos taciturn, no, hi ha un motiu més profund. Amb el seu silenci, Josep confirma allò que escriu sant Agustí: «Quan el Verb de Déu creix, les paraules de l’home minven.»[1] En la mesura en què Jesús —la vida espiritual— creix, les paraules minven. Això que podem definir com el cotorrisme, parlar com les cotorres, contínuament, minva una mica. Joan Baptista mateix, «que predicava en el desert de Judea dient: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”» (Mt 3,1-2), diu sobre el Verb. «Ell ha de créixer, i jo he de minvar» (Jn 3,30). Això vol dir que ell ha de parlar i jo he de callar, i Josep, amb el seu silenci, ens convida a deixar espai a la Presència de la Paraula feta carn, a Jesús.
El silenci de Josep no és mutisme, és un silenci ple d’escolta, un silenci treballador, un silenci que fa emergir la seva gran interioritat. «Una palabra habló el Padre, que fue su Hijo» —comenta sant Joan de la Creu— «y ésta habla siempre en eterno silencio, y en silencio ha de ser oída del alma.»[2]
Jesús va créixer en aquesta “escola”, a la casa de Natzaret, amb l’exemple quotidià de Maria i Josep. I no sorprèn el fet que ell mateix cerqui espais de silenci en les seves jornades (cf. Mt 14,23) i convidi els seus deixebles a fer aquesta experiència, per exemple: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica» (Mc 6,31).
Que bonic que seria si cada un de nosaltres, seguint l’exemple de sant Josep, aconseguís recuperar aquesta dimensió contemplativa de la vida oberta de bat a bat precisament pel silenci. Però tots sabem per experiència que no és fàcil: el silenci ens espanta una mica, perquè ens demana entrar dins nosaltres mateixos i trobar la part més veritable de nosaltres. I molta gent té por del silenci, ha de parlar, parlar, parlar o escoltar, ràdio, televisió…, però el silenci no pot acceptar-lo perquè té por. El filòsof Pascal observava que «tota la desgràcia dels homes ve d’una única cosa: no saber quedar-se tranquils en una habitació».[3]
Estimats germans i germanes, aprenguem de sant Josep a conrear espais de silenci, en els quals pugui emergir una altra Paraula, és a dir, Jesús, la Paraula: la de l’Esperit Sant que habita en nosaltres i que porta a Jesús. No és fàcil reconèixer aquesta Veu, confosa sovint amb els milers de veus de preocupacions, temptacions, desitjos, esperances que tenim; però sense aquest entrenament que ve precisament de la pràctica del silenci, pot emmalaltir també la nostra parla. Sense la pràctica del silenci emmalalteix la nostra parla. Aquesta, en comptes de fer que brilli la veritat, es pot convertir en una arma perillosa. De fet, les nostres paraules es poden convertir en adulació, vanaglòria, mentida, maledicència que, com ens recorda el Llibre de l’Eclesiàstic, «l’espasa n’ha fet morir molts, però no tants com n’han fet caure les males llengües» (28,18). Jesús ho va dir clarament: qui parla malament del germà i de la germana, qui calumnia el proïsme, és homicida (cf. Mt 5,21-22). Mata amb la llengua. Nosaltres no creiem en això, però és la veritat. Pensem una mica en les vegades que hem matat amb la llengua, ens avergonyirem! Però ens farà molt de bé, molt de bé.
La saviesa bíblica afirma que «mort i vida estan en mans de la llengua: del que més desitgis, d’això menjaràs» (Pr 18,21). I l’apòstol Jaume, a la seva Carta, desenvolupa aquest antic tema del poder, positiu i negatiu, de la paraula amb exemples sorprenents, i diu així: «Si algú, parlant, no ensopega mai, vol dir que és un home perfecte, capaç de dominar tot el seu cos. […] Igualment la llengua, que és un membre ben petit del cos, es gloria de grans coses. […] Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu. D’una mateixa boca surten benedicció i maledicció» (3,2-10).
Aquest és el motiu pel qual hem d’aprendre de Josep a conrear el silenci: aquest espai d’interioritat en les nostres jornades, en el qual donem la possibilitat a l’Esperit de regenerar-nos, de consolar-nos, de corregir-nos. No dic caure en un mutisme, no, sinó conrear el silenci. Que cadascú miri dins seu: moltes vegades estem fent una feina i quan acabem de seguida mirem el mòbil per a fer una altra cosa, sempre estem així. I això no ajuda, això ens fa caure en la superficialitat. La profunditat del cor creix amb el silenci, silenci que no és mutisme, com he dit, sinó que deixa espai a la saviesa, a la reflexió i a l’Esperit Sant. A vegades ens fan por els moments de silenci, però no hem de tenir por! Ens farà molt de bé el silenci. I el benefici del cor que tindrem guarirà també la nostra llengua, les nostres paraules i sobretot les nostres decisions. De fet, Josep ha unit l’acció al silenci. Ell no va parlar, però va fer, i ens va mostrar així allò que un dia Jesús va dir als deixebles: «No tothom qui em diu: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21). Paraules fecundes quan parlem, això em fa recordar aquella cançó «Parole, parole, parole…» i res de substancial. Silenci, parlar el just, alguna vegada mossegar-se la llengua, que fa bé, en comptes de dir bestieses.
Acabem amb una pregària:
Sant Josep, home de silenci,
tu que a l’Evangeli no has pronunciat cap paraula,
ensenya’ns a dejunar de paraules vanes,
a redescobrir el valor de les paraules
que edifiquen, animen, consolen, sostenen.
Fes-te proper a aquells que pateixen a causa de paraules que fereixen,
com les calúmnies i les maledicències,
i ajuda’ns a unir sempre els fets a les paraules. Amén.
[1] Sermó 288, 5: PL 38, 1307.
[2] Dichos de luz y amor, BAC, Madrid, 417, n. 99.
[3] Pensaments, 139.
