Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui voldria aprofundir en la figura de sant Josep com a pare en la tendresa.
A la carta apostòlica Patris corde (8 de desembre de 2020) vaig poder reflexionar sobre aquest aspecte de la tendresa, un aspecte de la personalitat de sant Josep. De fet, fins i tot si els Evangelis no ens donen particularitats sobre com va exercir la seva paternitat, podem estar segurs que el seu ser home “just” es va traduir també en l’educació donada a Jesús. «L’infant creixia i s’enfortia, ple de saviesa; i Déu li havia donat el seu favor» (Lc 2,40): així ho diu l’Evangeli. Com va fer el Senyor amb Israel, així ell «va ensenyar-lo a caminar i l’agafava en braços: feia com els qui prenen un infantó i se l’acosten a la cara, o s’inclinava per donar-los l’aliment» (cf. Os 11,3-4)» (Patris corde, 2). És bonica aquesta definició de la Bíblia que fa veure la relació de Déu amb el poble d’Israel. I la mateixa relació pensem que devia haver estat la de sant Josep amb Jesús.
Els Evangelis testimonien que Jesús va fer servir sempre la paraula pare per a parlar de Déu i del seu amor. Moltes paràboles tenen com a protagonista la figura d’un pare. Entre les més famoses hi ha segurament la del Pare misericordiós, explicada per l’evangelista Lluc (cf. Lc 15,11-32). Precisament en aquesta paràbola se subratlla, a més de l’experiència del pecat i del perdó, també la forma en la qual el perdó aconsegueix la persona que s’ha equivocat. El text diu així: «Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà» (v. 20). El fill s’esperava un càstig, una justícia que com a molt li hauria pogut donar el lloc d’un dels servents, però es troba embolcallat per l’abraçada del pare. La tendresa és quelcom més gran que la lògica del món. És una forma inesperada de fer justícia. Per això no hem d’oblidar mai que Déu no s’espanta dels nostres pecats: fiquem-nos bé això dins el cap. Déu no s’espanta dels nostres pecats, és més gran que els nostres pecats: és pare, és amor, és tendre. No s’espanta dels nostres pecats, dels nostres errors, de les nostres caigudes, sinó que s’espanta del tancament del nostre cor —això sí que el fa patir—, s’espanta de la nostra manca de fe en el seu amor. Hi ha una gran tendresa en l’experiència de l’amor de Déu. I és bonic pensar que qui primer transmet a Jesús aquesta realitat hagi estat precisament Josep. De fet, les coses de Déu ens toquen sempre a través de la mediació d’experiències humanes. Fa temps —no sé si ja us ho he explicat— un grup de joves que fan teatre, un grup de joves pop, “innovadors”, van quedar impressionats per aquesta paràbola del pare misericordiós i van decidir fer un obra de teatre pop amb aquest argument, amb aquesta història. I ho van fer bé. I tot l’argument és, al final, que un amic escolta el fill que s’havia allunyat del pare, que volia tornar a casa, però tenia por que el pare el fes fora i el castigués. I l’amor li diu, en aquella obra pop: «Envia-li un missatge i digues-li que vols tornar a casa, i si el pare et vol rebre que posi un mocador a la finestra, la que tu puguis veure just des del final del carrer.» Així ho va fer. I l’obra, amb cants i balls, continua fins al moment en què el fill entra al carrer, i des del capdavall veu la casa. I quan aixeca els ulls veu la casa plena de mocadors blancs: plena. No un, sinó tres, quatre en cada finestra. Així és la misericòrdia de Déu. No s’espanta del nostre passat, de les nostres coses dolentes: s’espanta només del tancament. Tots nosaltres tenim comptes per resoldre, però fer els comptes amb Déu és una cosa bonica, perquè nosaltres comencem a parlar i ell ens abraça. La tendresa!
Llavors podem preguntar-nos si nosaltres mateixos hem experimentat aquesta tendresa, i si ens n’hem convertit en testimonis. De fet, la tendresa no és en primer lloc una qüestió emotiva o sentimental: és l’experiència de sentir-se estimats i acollits precisament en la nostra pobresa i en la nostra misèria, i per tant transformats per l’amor de Déu.
Déu no confia només en els nostres talents, sinó també en la nostra debilitat redimida. Això, per exemple, porta sant Pau a dir que també hi ha un projecte sobre la seva fragilitat. Així, de fet, escriu a la comunitat de Corint: «Perquè no m’enorgulleixi de les revelacions extraordinàries que he tingut, m’ha estat clavada una espina a la carn: és un enviat de Satanàs que em bufeteja. […] He demanat tres vegades al Senyor que me n’alliberi, però ell m’ha donat aquesta resposta: “En tens prou amb la meva gràcia. En la feblesa es manifesta plenament el meu poder.”» (2Co 12,7-9). El Senyor no ens treu totes les debilitats, sinó que ens ajuda a caminar amb les debilitats, agafant-nos de la mà. Agafa de la mà les nostres debilitats i es posa a prop nostre. I això és la tendresa. L’experiència de la tendresa consisteix a veure el poder de Déu passar precisament a través d’allò que ens fa més fràgils; sempre que ens convertim de la mirada del Maligne que «ens fa mirar la nostra fragilitat amb un judici negatiu», mentre que l’Esperit Sant «la treu a la llum amb tendresa» (Patris corde, 2). «La tendresa és la millor manera per a tocar allò que és fràgil en nosaltres» (ibid.). Mireu com les infermeres, els infermers, toquen les ferides dels malalts: amb tendresa, per a no ferir-los més. I així el Senyor toca les nostres ferides, amb la mateixa tendresa. «Per aquesta raó és important trobar-nos amb la Misericòrdia de Déu, especialment en el sagrament de la Reconciliació», en la pregària personal amb Déu, «tenint una experiència de veritat i de tendresa». «Paradoxalment, fins i tot el Maligne pot dir-nos la veritat» —ell és mentider, però se les empesca per a dir-nos la veritat amb la finalitat de portar-nos a la mentida— «però, si ho fa, és per a condemnar-nos.» En canvi, el Senyor ens diu la veritat, ens allarga la mà per a salvar-nos. «Sabem, però, que la Veritat que ve de Déu no ens condemna, sinó que ens acull, ens abraça, ens sosté, ens perdona» (cf. ibid.). Déu perdona sempre: això fiqueu-vos-ho dins el cap i en el cor. Déu perdona sempre. Som nosaltres que ens cansem de demanar perdó. Però ell perdona sempre, també les coses més dolentes.
Ens fa bé, doncs, mirar-nos en la paternitat de Josep que és mirall de la paternitat de Déu, i preguntar-nos si permetem al Senyor que ens estimi amb la seva tendresa, transformant cada un de nosaltres en homes i dones capaços d’estimar així. Sense aquesta “revolució de la tendresa” —cal una revolució de la tendresa!— correm el risc de restar presos en una justícia que no ens permet aixecar-nos fàcilment i que confon la redempció amb el càstig. Per això, avui vull recordar de manera particular els nostres germans i germanes que són a la presó. És just que qui s’ha equivocat pagui pel seu error, però és igualment just que qui s’ha equivocat pugui redimir-se del seu error. No pot haver-hi condemnes sense finestres d’esperança. Qualsevol condemna sempre té una finestra d’esperança. Pensem en els nostres germans i germanes empresonats, i pensem en la tendresa de Déu per ells i preguem per ells, perquè trobin en aquella finestra d’esperança una sortida cap a una vida millor.
I acabem amb aquesta pregària:
Sant Josep, pare en la tendresa,
ensenya’ns a acceptar ser estimats
precisament en allò que en nosaltres és més dèbil.
Fes que no posem cap impediment
entre la nostra pobresa i la grandesa de l’amor de Déu.
Suscita en nosaltres el desig
d’acostar-nos al sagrament de la Reconciliació,
per a ser perdonats i també capaços d’estimar amb tendresa
els nostres germans i les nostres germanes en la seva pobresa.
Estigues a prop d’aquells que s’han equivocat
i per això paguen un preu;
ajuda’ls a trobar, junt amb la justícia,
també la tendresa per a poder tornar a començar.
i ensenya’ls que la primera forma de tornar a començar
és demanar perdó sincerament, per a sentir la carícia del Pare.
