Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui voldria detenir-me en la figura de sant Josep com a home que somia. A la Bíblia, com en les cultures dels pobles antics, els somnis eren considerats un mitjà a través del qual Déu es revelava.[1] El somni simbolitza la vida espiritual de cada un de nosaltres, aquell espai interior, que cadascú està cridat a cultivar i custodiar, on Déu es manifesta i sovint ens parla. Però també hem de dir que dins de cada un de nosaltres no hi ha només la veu de Déu: hi ha moltes altres veus. Per exemple, les veus de les nostres pors, les veus de les experiències passades, les veus de les esperances; i hi ha també la veu del maligne que ens vol enganyar i confondre. Per tant, és important aconseguir reconèixer la veu de Déu enmig de les altres veus. Josep demostra que sap cultivar el silenci necessari i, sobretot, prendre les decisions justes davant la Paraula que el Senyor li adreça interiorment. Ens farà bé reprendre els quatre somnis narrats a l’Evangeli i que el tenen a ell com a protagonista, per a entendre com ens hem de situar davant la revelació de Déu. L’Evangeli ens explica quatre somnis de Josep.
En el primer somni (cf. Mt 1,18-25), l’àngel ajuda Josep a resoldre el drama que l’assalta quan s’assabenta de l’embaràs de Maria: «No tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha engendrat ve de l’Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble» (v. 20-21). I la seva resposta va ser immediata: «Quan Josep es despertà, va fer el que l’àngel del Senyor li havia manat» (v. 24). Moltes vegades la vida ens posa davant situacions que no comprenem i sembla que no tenen solució. Resar, en aquells moments, significa deixar que el Senyor ens indiqui quina és la cosa justa que hem de fer. De fet, molt sovint és la pregària la que fa néixer en nosaltres la intuïció de la sortida, com resoldre aquella situació. Estimats germanes i germanes, el Senyor mai no permet un problema sense donar-nos també l’ajuda necessària per a afrontar-lo. No ens llança al forn sols. No ens llança entre les bèsties. No. El Senyor quan ens fa veure un problema o desvetlla un problema, ens dona sempre la intuïció, l’ajuda, la seva presència, per a sortir-ne, per a resoldre’l.
I el segon somni revelador de Josep arriba quan la vida de l’infant Jesús està en perill. El missatge és clar: «Lleva’t, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t’hi fins que jo t’ho digui, perquè Herodes buscarà l’infant per matar-lo» (Mt 2,13). Josep, sense dubtar-ho, obeeix: «Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se’n va anar cap a Egipte i s’hi quedà fins a la mort d’Herodes (v. 14-15). En la vida tots nosaltres experimentem perills que amenacen la nostra existència o la dels qui estimem. En aquestes situacions, pregar vol dir escoltar la veu que pot fer néixer en nosaltres la mateixa valentia de Josep, per a afrontar les dificultats sense sucumbir.
A Egipte, Josep espera el senyal de Déu per a poder tornar a casa; i és precisament aquest el contingut del tercer somni. L’àngel li revela que han mort els qui volien matar el nen i li ordena que surti amb Maria i Jesús i retorni a la pàtria (cf. Mt 2,19-20). Josep «es llevà, prengué el nen i la seva mare i va tornar al país d’Israel» (v. 21). Però precisament durant el viatge de retorn, «quan va sentir a dir que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d’anar-hi» (v. 22). I aquí hi ha la quarta revelació: «Advertit en somnis, es retirà a la regió de Galilea i se n’anà a viure en un poble anomenat Natzaret» (v. 22-23). També la por forma part de la vida i també li cal la nostra pregària. Déu no ens promet que mai no tindrem por, sinó que, amb la seva ajuda, aquesta no serà el criteri de les nostres decisions. Josep sent la por, però Déu el guia a través seu. El poder de la pregària fa entrar la llum en les situacions de foscor.
Penso en aquest moment en moltes persones que estan aclaparades pel pes de la vida i ja no aconsegueixen ni esperar ni pregar. Que sant Josep les pugui ajudar a obrir-se al diàleg amb Déu, per a retrobar llum, força i pau. I penso també en els pares davant els problemes dels fills. Tants fills amb malalties, fills malalts, també amb malalties permanents: quant de dolor hi ha allí. Pares que veuen orientacions sexuals diferents en els fills; com gestionar això i acompanyar els fills i no amagar-se en una actitud condemnatòria. Pares que veuen els fills que se’n van, que moren, per una malaltia, i també —això encara és més trist, ho llegim cada dia als diaris— joves que fan ximpleries i acaben en accident amb el cotxe. Els pares que veuen els fills que no tiren endavant a l’escola i no saben què fer… Molts problemes dels pares. Pensem com ajudar-los. I a aquests pares els dic: no us espanteu. Sí, hi ha dolor. Molt. Però penseu com va resoldre els problemes Josep i demaneu a Josep que us ajudi. Mai no condemneu un fill. A mi em fa molta tendresa —me’n feia a Buenos Aires— quan anava en autobús i passava per davant de la presó: hi havia la filera de persones que esperaven per entrar a visitar els presoners. I hi havia mares allí que em feien molta tendresa: davant el problema d’un fill que s’ha equivocat, que està presoner, no el deixaven sol. Donaven la cara i l’acompanyaven. Aquesta valentia; valentia de pare i mare que acompanyen els fills sempre, sempre. Demanem al Senyor que doni a tots els pares i a totes les mares aquesta valentia que va donar a Josep. I després pregar perquè el Senyor ens ajudi en aquests moments.
La pregària mai no és un gest abstracte o intimista, com volen fer aquests moviments espiritualistes més gnòstics que cristians. No, no és això. La pregària sempre està indissolublement unida a la caritat. Només quan unim a la pregària l’amor, l’amor pels fills pel cas que he dit més amunt o l’amor pel proïsme, aconseguim comprendre els missatges del Senyor. Josep pregava, treballava i estimava —tres coses boniques per als pares: pregar, treballar i estimar— i per això va rebre sempre el necessari per a afrontar les proves de la vida. Encomanem-nos a ell i a la seva intercessió.
Sant Josep, tu ets l’home que somia,
ensenya’ns a recuperar la vida espiritual
com el lloc interior en el qual Déu es manifesta i ens salva.
Treu de nosaltres el pensament que pregar és inútil;
ajuda a cada un de nosaltres a correspondre a allò que el Senyor ens indica.
Que els nostres raonaments estiguin irradiats per la llum de l’Esperit,
el nostre cor encoratjat per la seva força
i les nostres pors salvades per la seva misericòrdia. Amén.
[1] Cf. Gn 20,3; 28,12; 31,11.24; 40,8; 41,1-32; Nm 12,6; 1Sa 3,3-10; Dn 2; 4; Jb 33,15.
