Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Continuem amb les nostres reflexions sobre la pregària. La pregària cristiana és plenament humana —nosaltres preguem com persones humanes, com el que som—, inclou la lloança i la súplica. De fet, quan Jesús va ensenyar els seus deixebles a resar, ho va fer amb el parenostre, perquè ens dirigim a Déu en una relació de confiança filial i li adrecem totes les nostres peticions. Implorem Déu pels dons més sublims: la santificació del seu nom entre els homes, l’adveniment de la seva senyoria, la realització de la seva voluntat de bé en relació amb el món. El Catecisme recorda: «Hi ha una jerarquia en les peticions: primer el Regne, a continuació el que cal per acollir-lo i per a cooperar per a la seva vinguda» (n. 2632). Però en el parenostre preguem també pels dons més senzills, pels dons més quotidians, com el «pa de cada dia» —que vol dir també la salut, la casa, el treball, les coses de cada dia; i també vol dir l’Eucaristia, necessària per a la vida en Crist—; així com preguem pel perdó dels pecats —que és una cosa quotidiana; sempre necessitem perdó—, i per tant per la pau en les nostres relacions; i finalment perquè ens ajudi en les temptacions i ens lliuri del mal.
Demanar, suplicar. Això és molt humà. Escoltem una vegada més el Catecisme: «Mitjançant la pregària de petició mostrem la consciència de la nostra relació amb Déu: pel fet de ser criatures, no som ni d’origen propi ni amos de les nostres adversitats, ni la nostra fi última; però també, pel fet de ser pecadors, sabem, com a cristians, que ens apartem del nostre Pare. La petició ja és un retorn cap a ell» (n. 2629).
Si algú se sent malament perquè ha fet coses dolentes —un pecador—, quan resa el parenostre ja s’està acostant al Senyor. A vegades podem creure que no necessitem res, que ens bastem nosaltres mateixos i vivim en l’autosuficiència més completa. A vegades passa això! Però abans o després aquesta il·lusió s’esvaeix. L’ésser humà és una invocació, que a vegades es converteix en crit, sovint contingut. L’ànima s’assembla a una terra eixuta, assedegada, com diu el Salm (cf. Sl 63,2). Tots experimentem, en un moment o altre de la nostra existència, el temps de la malenconia o de la soledat. La Bíblia no s’avergonyeix de mostrar la condició humana marcada per la malaltia, per les injustícies, la traïció dels amics o l’amenaça dels enemics. A vegades sembla que tot s’enfonsa, que la vida viscuda fins ara ha estat en va. I en aquestes situacions aparentment sense escapatòria hi ha una única sortida: el crit, la pregària: «Senyor, ajudeu-me!» La pregària obre escletxes de llum en la foscor més espessa. «Senyor, ajudeu-me!» Això obre el camí, obre la senda.
Nosaltres, els éssers humans, compartim aquesta invocació d’ajuda amb tota la creació. No som els únics que «preguem» en aquest univers exterminat: cada fragment de la creació porta inscrit el desig de Déu. I sant Pau ho va expressar d’aquesta manera: «Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. I no solament ell; també nosaltres, que posseïm l’Esperit com a primícies del que vindrà, gemeguem dins nostre anhelant de ser plenament fills, quan el nostre cos sigui redimit (Rm 8,22-23). En nosaltres ressona el gemec multiforme de les criatures: dels arbres, de les roques, dels animals… Tot anhela la realització. Tertulià va escriure: «Prega tota la creació, preguen els animals domèstics i els salvatges, i s’agenollen, i quan surten dels seus estables o caus aixequen la vista al cel i amb la boca, a la seva manera, fan vibrar l’aire. També les aus, quan es desperten, aixequen el vol cap al cel i estenen les ales, en comptes de les mans, en forma de creu, i criden alguna cosa que sembla una pregària» (De Oratione, XXIX). Aquesta és una expressió poètica per a fer un comentari al que diu sant Pau sobre «que tot l’univers creat gemega, prega». Però nosaltres som els únics que ho fem de manera conscient, que sabem que ens adrecem al Pare i que entrem en diàleg amb el Pare.
Per tant, no ens hem d’escandalitzar si sentim la necessitat de pregar, no hem de tenir vergonya. I sobretot, quan ho necessitem, hem de demanar. Jesús, parlant d’un home deshonest, que ha de donar comptes al seu amo, diu això: «Demanar, em fa vergonya.» I molts de nosaltres tenim aquest sentiment: ens fa vergonya demanar, demanar ajuda, demanar a algú que ens ajudi a fer alguna cosa, a arribar a aquella meta, i també ens fa vergonya demanar a Déu. No ens ha de fer vergonya pregar i dir: «Senyor, necessito això», «Senyor, tinc aquesta dificultat», «Ajudeu-me!». És el crit del cor envers Déu, que és Pare. I hem d’aprendre a fer-ho també en els temps feliços; donar gràcies a Déu per cada cosa que se’ns dona, i no donar res per descomptat o com un dret que tenim: tot és gràcia, tot. La gràcia de Déu. Malgrat això, no reprimim la súplica que sorgeix de manera espontània en nosaltres. La pregària de petició va a l’una amb l’acceptació del nostre límit i del nostre haver estat creats. Fins i tot es pot arribar a no creure en Déu, però és difícil no creure en la pregària, la qual senzillament existeix; es presenta a nosaltres com un crit; i tots hem de fer front a aquesta veu interior que potser pot estar callada durant molt de temps, però que un dia es desperta i crida.
Germans i germanes, sabem que Déu respondrà. No hi ha persona orant en el Llibre dels Salms que aixequi el seu lament i no sigui escoltat. Déu sempre respon: avui, demà, però sempre respon, d’una manera o altra, sempre. La Bíblia ho repeteix infinitat de vegades. Déu escolta el crit de qui l’invoca. També les nostres peticions vacil·lants, les que queden en el fons del cor, que també tenim vergonya d’expressar, el Pare les escolta i vol donar-nos l’Esperit Sant, que anima qualsevol pregària i tot ho transforma. És qüestió de paciència, sempre, de suportar l’espera. Ara estem en temps d’Advent, un temps típicament d’espera per al Nadal. Nosaltres estem en espera. Això es veu bé. Però també tota la nostra vida està en espera. I la pregària està sempre en espera, perquè sabem que el Senyor respondrà. Fins i tot la mort tremola quan un cristià prega, perquè sap que tots els orants tenen un aliat més fort que ella: el Senyor ressuscitat. La mort ja ha estat derrotada en Crist i vindrà el dia en què tot serà definitiu i ella ja no es mofarà més de la nostra vida i de la nostra felicitat.
Aprenguem a estar en l’espera del Senyor. El Senyor ve a visitar-nos, no sols en aquestes festes grans —Nadal, Pasqua—, sinó que el Senyor ens visita cada dia en la intimitat del nostre cor si nosaltres estem a l’espera. I sovint no ens adonem que el Senyor és a prop, que truca a la nostra porta i el deixem passar. «Tinc por de Déu quan passa; tinc por que passi i jo no me n’adoni», deia sant Agustí. I el Senyor passa, el Senyor ve, el Senyor truca. Però si tu tens les oïdes plenes d’altres sorolls, no escoltaràs la crida del Senyor.
Germans i germanes, estar en espera: aquesta és la pregària!
