Benvolguts germans i germanes, bon dia!
La pregària és diàleg amb Déu; i tota criatura, en un cert sentit, «dialoga amb Déu». En l’ésser humà, la pregària es converteix en paraula, invocació, cant, poesia… La Paraula divina s’ha fet carn, i en la carn de cada home la paraula torna a Déu en la pregària.
Les paraules són les nostres criatures, però són també les nostres mares, i d’alguna manera ens modelen. Les paraules d’una pregària ens fan travessar sense perill una vall fosca, ens dirigeixen cap a prats verds i rics en aigües, fent-nos festejar sota els ulls d’un enemic, com ens ensenya a recitar el salm (cf. Sl 23). Les paraules amaguen sentiments, però existeix també el camí invers: aquell en el qual les paraules modelen els sentiments. La Bíblia educa l’home per tal que tot surti a la llum de la paraula, que res humà no sigui exclòs, censurat. El dolor, sobretot, és perillós si resta cobert, tancat dins nostre… Un dolor tancat dins nostre, que no pot expressar-se o desfogar-se, pot enverinar l’ànima; és mortal.
Per aquesta raó la Sagrada Escriptura ens ensenya a pregar també amb paraules a vegades audaces. Els escriptors sagrats no volen enganyar-nos sobre l’home: saben que en el seu cor allotgen també sentiments poc edificants, fins i tot odi. Cap de nosaltres no neix sant, i quan aquests mals sentiments truquen a la porta del nostre cor cal ser capaços de desactivar-los amb la pregària i amb les paraules de Déu. En els salms trobem també expressions molt dures contra els enemics —expressions que els mestres espirituals ens ensenyen per a referir-nos al diable i als nostres pecats—; i també són paraules que pertanyen a la realitat humana i que han acabat a la llera de les Sagrades Escriptures. Són allí per a testimoniar-nos que, si davant la violència no existissin les paraules, per a fer inofensius els mals sentiments, per a canalitzar-los per tal que no fereixin, el món estaria completament enfonsat.
La primera pregària humana és sempre una recitació vocal. En primer lloc, es mouen sempre els llavis. Encara que, com tots sabem, resar no significa repetir paraules, malgrat això la pregària vocal és la més segura i sempre és possible fer-la. Els sentiments, en canvi, encara que siguin nobles, són sempre incerts: van i venen, ens abandonen i retornen. I no sols això, també les gràcies de la pregària són imprevisibles: en algun moment les consolacions abunden, però en els dies més foscos semblen evaporar-se del tot. La pregària del cor és misteriosa i en alguns moments es fa fonedissa. La pregària dels llavis, la que xiuxiueja o es recita en el cor, però, està sempre disponible, i és necessària per al treball manual. El Catecisme afirma: «La pregària vocal és un element indispensable de la vida cristiana. Als deixebles, atrets per la pregària silenciosa del Mestre, aquest els ensenya una pregària vocal: el parenostre» (n. 2701). «Ensenya’ns a resar», demanen els deixebles a Jesús, i Jesús ensenya una oració vocal: el parenostre. I en aquesta oració hi és tot.
Tots hauríem de tenir la humilitat d’algunes persones grans que, a l’església, potser perquè la seva oïda ja no està bé, reciten a mitja veu les pregàries que van aprendre d’infants, omplint el passadís de xiuxiuejos. Aquesta pregària no molesta el silenci, sinó que testimonia la fidelitat al deure de la pregària, practicada durant tota la vida, sense fallar mai. Aquests orants de la pregària humil són sovint els grans intercessors de les parròquies: són els roures que cada any estenen les seves branques, per a donar ombra al major nombre de persones. Només Déu sap quant i quan el seu cor està unit a aquestes pregàries recitades: segurament també aquestes persones han hagut d’afrontar nits i moment de buit. Però a la pregària vocal s’hi pot ser sempre fidel. És com una àncora: aferrar-se a la corda per a quedar-se allí, fidel, passi el que passi.
Tots hem d’aprendre de la constància d’aquell pelegrí rus, del qual parla una cèlebre obra d’espiritualitat, el qual va aprendre l’art de la pregària repetint infinites vegades la mateixa invocació: «Jesús, Crist, Fill de Déu, Senyor, tingueu pietat de nosaltres pecadors!» (cf. CEC, 2616; 2667). Repetia només això. Si arriben favors a la seva vida, si la pregària es fa un dia suficientment càlida com per a percebre la presència del Regne aquí enmig nostre, si la seva mirada es transforma fins ser com la d’un infant, és perquè ha insistit en la recitació d’una senzilla jaculatòria cristiana. Al final, aquesta es converteix en part de la seva respiració. És bonica la història del pelegrí rus: és un llibre per a tots. Us aconsello de llegir-lo: us ajudarà a entendre què és la pregària vocal.
Per tant, no hem de menysprear la pregària vocal. Algú diu: «És cosa d’infants, per a la gent ignorant; jo estic buscant la pregària mental, la meditació, el buit interior perquè vingui Déu.» Si us plau, no cal caure en la supèrbia de menysprear la pregària vocal. És la pregària dels senzills, la que ens ha ensenyat Jesús: Pare nostre, que esteu en el cel… Les paraules que pronunciem ens agafen de la mà; en alguns moments retornen el gust, desperten fins i tot el cor més adormit; desperten els sentiments dels qui havíem perdut la memòria, i ens porten de la mà cap a l’experiència de Déu. I sobretot són les úniques, de manera segura, que dirigeixen a Déu les preguntes que ell vol escoltar. Jesús no ens ha deixat enmig de la boira. Ens ha dit: «Vosaltres, quan reseu, digueu això!» I ens ha ensenyat la pregària del parenostre (cf. Mt 6,9).
