Data: 29 de novembre de 2020
Ara fa uns dies que vaig llegir un article titulat “mercats nadalencs europeus 2020 i la nova normalitat”, una ressenya dels millors mercats de Nadal d’Europa, amb les seves dates i les mesures sanitàries adoptades pe cada un de cara a les festes que s’acosten. Un d’ells, el mercat “Advent a Zagreb” ha estat votat com a “Millor mercat nadalenc d’Europa” pels usuaris d’European Best Destinations. En un altre orde de coses, segons els mitjans de comunicació, els nostres polítics consideren molt arriscat fer previsions per Nadal tenint en compte la situació actual, encara que el ministre de Sanitat ha assegurat que el pla de vacunació contra la Covid-19 començarà el gener de 2021.
Aquest és el marc social en el que avui comencem un nou Advent, un temps litúrgic que ens convida a preparar-nos per a rebre el Senyor que ve. Venir és fer-se present i la nostra actitud ha de ser la de fer una parada en el camí, un temps de reflexió per a poder descobrir la seva presència. La seguretat de la seva presència ens ajuda a veure la vida d’una altra manera, així com les coses petites i grans que la conformen, i el món sencer. Esdevé una invitació a comprendre que podem descobrir Déu en els esdeveniments de cada dia, en els que ens parla, hi descobrim el seu amor i ens hi dona la llum i la força necessària per a seguir endavant. El temps d’Advent és, per damunt de tot, una invitació a descobrir el Senyor, present en la nostra vida.
L’Advent és temps d’esperança i ens ajuda a entendre la història i tots els seus esdeveniments com a moments de gràcia, de salvació, si estem atents al pas de Déu i obrim el cor a la seva acció salvadora. L’evangeli d’avui ens exhorta a estar atents a la vinguda de Crist, al seu pas per la nostra vida. Estar atents significa seguir-lo amb totes les conseqüències, sense deixar-se vèncer pels imprevistos de la vida o pels problemes inevitables en el dia a dia. Les dificultats del moment present i les que ens esperen en el futur més immediat ens poden abocar a la desesperança. Però l’ésser humà necessita de l’esperança per a viure. Per al cristià l’esperança se sosté en la seguretat que el Senyor està present al llarg de la vida, en tot moment, acompanyant-nos sempre, i en que arribarà un dia que el podrem veure cara a cara.
És ben cert que vivim un temps d’impaciència i ho volem tot i de seguida. Al subjecte postmodern se li fa molt difícil, doncs, l’art d’esperar. Quan el temps està buit de sentit, l’espera es fa insuportable, i quan la vida és com una carcassa buida de contingut, l’espera esdevé un pes massa gran. D’aquí neixen la falta de paciència amb un mateix i amb els altres en les relacions humanes, la impaciència a l’hora de solucionar les contrarietats, la incapacitat per a resoldre els problemes, el desànim fàcil i la manca de perseverança en els bons propòsits. En canvi, quan el temps, les circumstàncies i el mateix dolor estan carregats de sentit, l’existència tota sencera s’omple de llum, reneix l’esperança i torna l’alegria.
Comença un nou Advent. No vivim lluny de la realitat ni estem instal·lats en la ingenuïtat o en el trobar-ho tot bé de manera acrítica. Som realistes, però realistes esperançats, som pelegrins que es comprometen amb les causes nobles que troben pel camí. Visquem intensament el present en el que hi comencem a rebre els dons del Senyor, i posem la mirada en un futur ple d’esperança. Que la Mare de Déu ens ajudi, doncs, a viure aquest temps amb una actitud d’esperança activa.
