Data: 17 de maig de 2020
Benvolguts i benvolgudes,
els últims anys han vingut marcats per la crisi econòmica i financera que, progressivament, s’ha anat traduint també en una crisi social i política per la manca de respostes adequades. Prèviament, havien tingut lloc moltíssims canvis en l’àmbit productiu o del treball, determinats pels impactes d’una globalització cada vegada més gran, amb un seguit de canvis tecnològics i amb un moviment de població significatiu cap a les zones més urbanes. Tan sols hem de mirar el mapa de la nostra arxidiòcesi per adonar-nos dels canvis ocorreguts en aquest sentit. A més, paral·lelament, s’havien esdevingut progressivament altres canvis, com el d’un fort procés d’individualització que implicava fortes variables en els mateixos llocs de socialització. A més, a redós d’un benestar i d’un consum cada vegada més gran, la nostra generació s’ha trobat marcada pels forts impactes ambientals, de notables repercussions en els espais naturals, amb la corresponent contaminació i el consegüent canvi climàtic. Impressiona constatar com, en aquests dies de pandèmia, l’economia s’enfonsa perquè gran part de la població consumeix tan sols el que és necessari. La greu crisi sanitària del Covid-19 està fent sorgir en molts cors una reflexió a fons sobre els moments que vivim, essent cada vegada més conscients d’allò que ja deia el papa Francesc a l’inici del seu pontificat quan, en la seva exhortació programàtica sobre L’alegria de l’Evangeli, afirmava que estàvem vivint un «canvi d’època» (EG 52). Aquesta idea, el papa Francesc la formulava més explícitament en la Constitució apostòlica dirigida a les Universitats de l’Església (any 2017). Deia: «Avui no vivim només una època de canvis, sinó un veritable canvi d’època, que està marcat per una “crisi antropològica” i “socioambiental” d’àmbit global, en què trobem cada dia més símptomes d’un punt d’inflexió, a causa de la gran velocitat dels canvis i de la degradació, que es manifesten tant en catàstrofes naturals regionals com en crisis socials o fins i tot financeres» (Veritatis gaudium, Introducció, 3). Però el Papa no es quedava merament en aquesta visió negativa del moment que vivim, sinó que, tot citant l’encíclica Laudato si —que aquesta setmana vinent complirà cinc anys—, afirmava: «Cal construir lideratges que marquin camins, mirant d’atendre les necessitats de les generacions actuals incloent-hi tothom, sense perjudicar les generacions futures» (Laudato si’, 53).
El que el Papa afirmava per a la societat en general, però posant la seva mirada en l’aportació eclesial i, concretament, en el treball de les Universitats de l’Església, ho hem de procurar aplicar també a nivell d’Església diocesana. L’Església que peregrina a Tarragona s’ha de preparar per emprendre, amb esperit renovat, una nova etapa d’evangelització, tenint present que estem assistint a un «canvi d’època». Això demana «un procés decidit de discerniment, purificació i reforma» (EG 30). Calen «lideratges que marquin camins».
Volem afrontar aquesta nova etapa amb una il·lusió renovada, essent conscients dels reptes que ens estan venint a sobre. Ens podran servir de pauta aquelles actituds pastorals que vam indicar a la carta pastoral de la passada Quaresma, així com els mateixos canvis en l’organigrama diocesà que anem realitzant aquests dies. Gràcies a Déu, hem començat un progressiu desconfinament, davant la pandèmia del Covid-19. Que poder celebrar de nou la litúrgia i l’eucaristia presencialment, sempre amb les degudes precaucions, ens infongui una esperança renovada. Que amb l’ajut dels Consells i amb una implicació de tot el Poble sant de Déu —preveres, diaques, consagrats i consagrades, laics i laiques— puguem anar construint en la nostra Església diocesana «lideratges que marquin camins». Que esdevinguem tots deixebles missioners entregats, i amb una atenció especial als qui més sofreixen i patiran les conseqüències del que ens està passant.
