Data: 9 d’octubre de 2022
La novetat revolucionària que obre el cercle tancat del pensament quan prenem una decisió en la vida, consisteix, tal com diem, a escoltar una crida que ens ve des de fora. Una crida que pot contradir o modificar el nostre pensament. En tot cas, és una crida que il·lumina, donant un altre sentit, radicalment nou, a la nostra decisió.
Aquest sentit nou fa canviar la manera d’expressar-nos. Ja no diem: “he decidit això o allò”… “m’agradaria fer”, sinó que diem “el que el Senyor espera de mi és això o allò”… “Ell em crida a triar aquest camí…”.
Arribar a viure aquest canvi requereix una condició fonamental: discernir la seva veu, en el conjunt de sons, invitacions, paraules, missatges, que ens embolcallen. Aquesta és una condició no gens fàcil de realitzar.
Les dificultats són diverses. Vivim en una societat sorollosa i el soroll sembla alliberar-nos d’allò important, d’aquí ve que amb por fugim del silenci. A més, ens atordeixen milers de veus. Estudis sociològics han arribat a calcular la quantitat ingent de missatges que rep cada dia un jove. La majoria de missatges, no diríem que són “crides”, però sí estímuls amb una forta càrrega seductora. Creiem ingènuament que som lliures enmig d’aquesta societat desenvolupada i moderna, només pel fet de poder triar entre milers de possibilitats que se’ns ofereixen. Actuem com si la vida fos un immens supermercat o uns grans magatzems, on entrem com a senyors, capaços d’optar voluntàriament (quan en realitat som conduïts per la màgia poderosa del màrqueting). La crua realitat és que vivim seduïts, no cridats. El comerç, la política, el mercat, saben el que cal fer per a guanyar clients i adeptes seduint, estimulant els nostres ressorts més espontanis i superficials. En aquest marc no hi pot haver “crida” (vocació), perquè ser cridat és ser tractat com a persona, és a dir, com algú, capaç d’escoltar, interioritzar, conèixer, buscar i respondre lliurement. Qui és conscient d’això i supera l’engany, viu quelcom semblant a qui s’allibera del soroll i troba la música.
Ser capaç de copsar la veu de Déu és un repte que travessa tota la Història de la Salvació, la Sagrada Escriptura i la Tradició viva de l’Església. ¿Per què uns hi senten i d’altres no? ¿De què depèn ser capaç de copsar la veu de Déu? Aquí hem parlat d’aquesta qüestió tan important. I sempre que ens la plantegem venen a la ment aquelles paraules del Salm 95(94), en les quals som convidats amb desig vehement a escoltar la veu de Jahvè: “Tant de bo escolteu avui la veu del Senyor… No enduriu el vostre cor” (vv. 7-11). O aquelles paraules en boca de Jesús: “Qui tingui orelles per a escoltar que escolti” (Lc 8,8) i aquelles altres, més impressionants: “Sou incapaços d’escoltar la meva paraula… El qui és de Déu, escolta les paraules de Déu; però vosaltres no les escolteu, perquè no sou de Déu” (Jn 8,43.47)… “(El Bon Pastor) crida les que són seves pel seu nom, escolten la seva veu, perquè són seves i el segueixen perquè coneixen la seva veu” (cf. Jn 10,1-16).
Ens sorprèn que la Sagrada Escriptura vinculi la capacitat d’escoltar, no a una habilitat, una saviesa adquirida amb l’estudi o la tècnica, sinó amb la manera de viure (no endurir el cor) i amb l’ésser de la persona (ser de Déu). Ens alegra ser cridats i no seduïts. Però això és una cosa molt comprometedora.
