Data: 23 d’octubre de 2022
Un dels efectes més alliberadors i satisfactoris de sentir-se cridat és notar que “la meva vida serveix per a alguna cosa”, “que soc aquí perquè s’espera alguna cosa de mi…”. Tot el contrari d’aquella sensació, porta de profundes tristeses i depressions, que es produeix quan un sent que ningú no espera res de nosaltres, del nostre treball o del nostre esforç.
Totes les crides que escoltem de Déu contenen una missió. Sempre som cridats “per a alguna cosa”. Així, quan Jesús, al final dels seus dies a la terra, ens diu “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los” (Mt 28,18), “anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat” (Mc 16,15), “com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres” (Jn 20,21), “vosaltres en sou testimonis” (Lc 24,48), estava atorgant una tasca als seus deixebles, és a dir, a tota l’Església. I aquesta tasca omplia de sentit les vides de tots i cadascun dels creients i del conjunt del Poble de Déu.
És molt important que aprofundim en el vincle inseparable que hi ha entre la missió i la vocació, especialment quan recordem cada any, en la celebració del Domund, tants germans que estan entregant les seves vides com a missioners. Alguna vegada hem estat testimonis d’interpretacions falses, i també malicioses (efecte d’aplicar la sospita interessada) d’opcions realitzades per cristians a favor de determinades tasques. Com aquell que deia que els missioners, en realitat, eren gent a qui agradava l’aventura, o que no eren més que agents voluntaris d’ONGS, moguts per la compassió i el desig de canviar el món…
Aquesta manera de pensar oblida que l’autèntic missioner hi és perquè ha estat cridat. Que en la seva història de diàleg amb Jesús, va viure un moment intens de consciència d’haver de respondre generosament a la generositat amb la qual Jesús l’havia tractat; i que, havent tingut la possibilitat de triomfar en la vida guanyant diners i prestigi, es va complicar l’existència per a transmetre la fe allà on Jesús no era conegut.
Jesús, com a home, quan pregava al Pare se sentia reconfortat amb el seu amor, mentre recuperava la consciència de la seva missió de ser enviat per a salvar el món. Ell mateix, dirigint-se a nosaltres, ens va dir: “com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Nosaltres en escoltar-lo ens sentim reconfortats: Ell em necessita, m’ha cridat a continuar la seva missió en el món, es fia de mi, m’encarrega una tasca, que és seva!…
Ningú a l’Església no podrà dir que no té res a veure amb aquesta experiència; ningú no podrà afirmar que no té res a fer en relació amb la missió. Tota l’Església és missionera i tots hi som enviats a fer deixebles i a batejar.
Alguns han tingut el do de viure aquesta crida tan intensament, amb tal claredat, que van entendre que Jesús els necessitava a la frontera, allà on encara no és conegut ni cregut. Aquests són germans nostres i el seu lliurament és també nostre. Així que conèixer-los i ajudar-los és el nostre compromís. Almenys per aquesta via estem lliures de la tristesa de “no poder fer res, no ser cridats a res”, perquè en comunió amb ells sempre ens podrem sentir útils per a la missió.
