Data: 30 d’octubre de 2022
En la vivència de la vocació personal un ha d’assumir el gran repte de discernir. Discernir significa detectar, descobrir quelcom entre coses similars. En el cas de la vocació significa copsar, distingir la veu de Déu (la seva voluntat) entre altres veus i altres voluntats. Ja hem dit que Déu té un llenguatge especial, encara que és accessible a nosaltres, perquè Ell mateix va assumir les nostres formes humanes per a comunicar-se.
Hem assenyalat també la necessitat d’aprendre el llenguatge de Déu per a copsar-lo o distingir la seva veu enmig de tantes veus que ens arriben. També hem dit que aquest aprenentatge s’adquireix pel tracte amb Ell. És el primer pas del discerniment. Fer de la nostra vida una resposta a la crida de Déu (vocació) requereix fer aquests quatre passos: copsar la seva veu, entendre-la, acollir-la i actuar en conseqüència.
Arribar a “entendre” el que Ell vol és un repte més gran. Perquè aquest “entendre”, no sols requereix el tracte amb Ell, sinó també viure des de dins l’empatia que dona l’amor. Ens imaginem que un està escoltant un enregistrament on apareixen converses entrecreuades i confuses. De sobte detecta una veu d’algú que coneix bé, perquè és amic seu. Si arriba a veure els qui parlen, serà capaç d’identificar el seu amic i no necessitarà escoltar totes les paraules que dirà, sinó que descobrirà el que diu amb els seus gestos, l’expressió del seu rostre, fins i tot estant en silenci. L’amistat li ha donat la capacitat d’entendre’l fins i tot més enllà del que expressen els llavis de l’amic. Entre amics no es fan grans discursos, perquè fins els silencis parlen i poques paraules poden comunicar tota l’ànima. De vegades les mares no necessiten que el fill o la filla expliqui què li passa: ho endevinen amb mirar-los solament. És la convivència i, sobretot, l’amor el que dona capacitat de conèixer i entendre la interioritat de l’altre.
En aquest context d’amistat es realitza gairebé espontàniament el següent pas: acollir, assumir, fer-nos nostre, el que s’ha entès que és la seva voluntat. ¿Es tracta d’una experiència de sotmetiment i servitud? És l’atmosfera d’amor en què es duu a terme tot el discerniment el que ens ajuda a entendre. Quan resem el Parenostre diem a Déu que es faci la seva voluntat, així a la terra com es fa en el cel. No fem res més que imitar Jesús, que va dir que el seu aliment era fer la voluntat del Pare (Jn 4,34). Sant Pau ens recorda que no som esclaus, sinó fills (cf. Rm 8,15-17) i Jesús ens va dir “ja no us dic servents, sinó amics” (cf. Jn 15,15). La vida com a vocació inclou el discerniment i aquest demana l’obediència. Obediència vol dir la coincidència, la sintonia, entre la nostra voluntat i la de Déu; no precisament que coincideixin la voluntat de Déu amb la nostra. I aquesta obediència no és, precisament, la deguda a una norma, sinó a l’amor fidel que inclou l’acte de fe i la voluntat de seguiment a la persona de Jesucrist.
Amb un últim pas es completa el discerniment: s’ha d’actuar en conseqüència. Recordem aquells advertiments de Jesús que vinculaven l’escolta de la Paraula al seu necessari compliment. No n’hi ha prou amb escoltar, conèixer, fins i tot dir o proclamar la voluntat de Déu, sinó que hem de complir-la concretament (“no el que diu, sinó el que fa entrarà en el Regne dels cels… el que escolta i compleix… el que escolta i no compleix” cf. Mt 7,21-27; “qui va fer la voluntat del pare?… el que va anar realment a treballar” (cf. Mt 21,28-31).
La vocació, amb el seu discerniment, acaba en la vida. La resta són discursos, música o poesia. Perquè va néixer en la vida concreta i a ella condueix, en ella ens espera Jesucrist.
