Data: 1 de desembre de 2024
Primera carta dominical de fra Xabier Gómez
El temps d’Advent és el començament de l’any litúrgic. Advent és un temps per a recordar les promeses de Déu, les acomplertes i les que s’han d’acomplir. Cada persona i cada membre de la nostra comunitat diocesana conté en si una promesa per descobrir. En el projecte de Déu fa vint anys que la nostra diòcesi va veure la llum i va començar a caminar. Durant aquest temps ha estat guiada pel ministeri del gran bisbe Agustí de qui ahir vaig prendre el relleu. Amb temor i tremolor em presento davant vostre i començo a escriure les glosses setmanals.
Enguany, el calendari fa coincidir el primer diumenge d’Advent amb l’1 de desembre, festa de sant Carles de Foucauld, l’oració de l’abandó del qual no he deixat de repetir un sol dia des de la meva ordenació presbiteral fa trenta anys. És el sant que ens anima a proclamar l’Evangeli amb la vida, a treballar la fecunditat del Regne de Déu oculta en la vida del treball diari, Natzaret. És el sant de la fraternitat universal, de l’espiritualitat centrada en l’Eucaristia, l’amor a Jesús, l’hospitalitat.
Però, a més, avui és el Dia Internacional de la lluita contra la SIDA, aquella altra pandèmia que va segar tantes vides des de la dècada dels vuitanta del passat segle, avui afortunadament malaltia cronificada en els països econòmicament més desenvolupats, però encara motiu d’orfandat i dolor per a milers de nens i famílies en països d’Àfrica o d’Àsia. La nostra proximitat a tots els que pateixen aquesta malaltia que fèiem visible fa anys portant un llaç vermell cada dia 1 de desembre. Recordo molts joves i les seves famílies d’aquells anys en la primera parròquia a la qual vaig ser destinat. Què important va ser la solidaritat dels veïns per resguardar tant de sofriment. Què important és no perdre aquest sentit de proximitat, mobilització pel bé comú i l’empatia davant les adversitats, com hem vist a València i altres llocs assolats per la DANA. Aquest Advent i Nadal tinguem presents les famílies que ploren la pèrdua dels seus éssers estimats en aquests territoris, sense oblidar els qui encara pateixen i ploren les conseqüències de les guerres i violències en tants focus actius en el món. Preguem cada dia per la conversió dels qui poden aturar aquesta espiral de destrucció. Conversió que passa per descobrir la crida i la presència amorosa del Déu de la pau en les nostres vides.
Precisament també avui agraïm el testimoniatge d’una quinzena d’homes i dones adults que comencen la seva preparació al Baptisme amb la preparació del ritu d’inici del catecumenat. Més enllà del nombre, l’important és constatar que Déu continua suscitant preguntes, que continua cridant i que hi ha persones capaces de revelar la seva presència enmig de la vida. Des de les nostres comunitats cristianes, Jesucrist continua interpel·lant els nostres contemporanis, és la bellesa que salva el món. La bellesa que salva, l’amor que salva i sana és el que com a Església volem testimoniar durant el present curs pastoral. Només ens salva l’amor, l’amor del Déu de Jesús, font de tota esperança.
Com a preparació al Jubileu 2025, aquest Advent voldria compartir algunes reflexions entorn de l’esperança, l’esperança cristiana.
Som éssers d’esperança. Pedro Laín Entralgo va escriure que «l’home és un animal que espera». Perquè està vitalment orientat al futur, necessita ocupar-se’n, albirar-lo, preparar-lo, «afermar-lo» d’alguna manera, fins i tot defensar-se davant d’ell. Esperar és, per als homes i dones de tots els temps, tan necessari i tan saludable com respirar.
