Data: 15 de desembre de 2024
També la família de Natzaret va patir la contingència i les tensions d’un difícil context social i religiós. El secret que els va mantenir arrelats en l’esperança sobretot en els dies més incerts va ser la seva forta experiència de Déu, la seva confiança en el Déu de les promeses, cuidada sempre per l’oració, tal com es reflecteix en el llibre dels Salms. Sabem que temors i problemes són inherents a l’ésser humà en tots els moments de la història; potser l’específic de la nostra època consisteix en el nostre estat d’ànim per abordar-los. Un «ànim baix» que es fa visible en com n’està d’estesa la depressió com a malaltia psíquica en les nostres societats. És fàcil sucumbir-hi en algun moment de la vida. Es manifesta en forma de tristesa, energia baixa per a treballar, minva del vigor per a pregar o confiar en si mateixos o en els altres.
Potser en algun moment pensàvem que la ciència i la tècnica resoldrien els nostres problemes i ens assegurarien un progrés en tots els ordres de la vida. Però no ha estat del tot així. La ciència i la tècnica han contribuït a millorar condicions de vida en moltes parts, però, ¿som millors, més lliures, més feliços o solidaris que els nostres avis? Pot dir-se progrés un desenvolupament unilateral que no aconsegueix aquests objectius? És el món actual més just i lliure? L’increment d’autolesions i suïcidis entre adolescents i joves no suposa claudicar de l’esperança? No és un crit que ens interpel·la com a societat i com a Església? Reconeixem que la decepció conviu amb l’esperança i podem aprendre a assumir la decepció sense que suposi una fractura insalvable. Assumim que la decepció és l’ombra que acompanya la llum de l’esperança. Però volem viure en la llum i aquesta llum que ens connecta amb el Creador habita en nosaltres i l’Església n’és la llevadora, la missió de la qual és facilitar «l’infantament», de manera que, a la llum de Jesús, cada batejat, cada persona es retrobi i es deixi il·luminar per la llum de l’esperança que l’habita, aquesta esperança arrelada en l’Esperit Sant. Com a cristians volem posar els peus a terra quan diem que vivim amb esperança, una esperança lúcida, activa i solidària.
L’esperança és un desig confiat. Sense la confiança no és possible esperar. Qui no té fe no sé com resol el fonament de la seva esperança, però el deixeble de Crist aprèn a esperar confiat en la fidelitat de Déu que és Amor Fidel. Aquesta fidelitat és la garantia divina de la nostra confiança i, per tant, de la nostra esperança. En la Sagrada Escriptura Déu insisteix sobre si mateix com a misericòrdia i fidelitat. Per a evocar la fidelitat, la Bíblia recorre a la imatge de la Roca. Déu és immutable en la seva fidelitat. «Ell és la Roca… és un Déu fidel» (Dt 32, 4). «Jo t’estimo, Jahvè, la meva fortalesa, el meu salvador, la meva roca, el meu baluard, el meu alliberador, el meu Déu» (Salm 18 [17]). Les muntanyes presents en el paisatge de la nostra diòcesi, ens evoquen aquesta imatge de solidesa en l’amor fidel de Déu encarnat en Jesucrist. A través d’aquesta revelació, Déu no és purament «el que complirà», sinó «el que ja ha complert» en la vida, en la conducta, en la paraula, en la Mort, en la Resurrecció de Crist i acabarà el seu compliment. La nostra esperança es fonamenta, doncs, en la memòria de la fidelitat de Déu testificada insuperablement i irrevocablement en l’Esdeveniment Pasqual que celebrem i fem contemporani en cada Eucaristia. «En el Fill de Déu a qui us anunciem… tot ha estat un “sí”, perquè Déu ha complert en Ell totes les seves promeses. Per això nosaltres diem “Amén” (sí) a Déu per mitjà d’Ell» (2 Co 1, 19-20).
