Data: 22 de desembre de 2024
Un dels personatges de l’Advent, Joan Baptista, vaticinava un Messies fulgurant i un Regne invencible. Però, va arribar Jesús i va modificar aquestes expectatives. El Regne de Jesús és real, però els seus signes externs són ben modestos. A les portes del Jubileu centrat en l’esperança, també a nosaltres ens convé recordar això com a comunitat diocesana per a anunciar l’alegria de l’Evangeli i l’Evangeli de la vida amb signes modestos que estem cridats a realitzar i fer créixer sota l’acció de l’Esperit de Crist.
És una tasca que convoca tota la nostra comunitat diocesana. Com els ceps que no necessiten massa aigua per donar bon vi, els preveres podem en part sadollar la nostra set d’esperança pastoral reconeixent i valorant aquests signes modestos. Tals signes ens alegraran si és viu el motiu de la nostra esperança: La fidelitat d’un Déu Amor manifestat en el lliurament definitiu del seu Fill al món. L’esperança es retroalimenta i es fa fecunda des del lliurament gratuït. Preguntar-se a qui o a què vull lliurar la meva vida, pot revifar l’esperança. Les comunitats parroquials estan acompanyant i confirmant l’esperança de les persones més grans; al mateix temps poden recrear-se com a comunitats samaritanes d’acolliment i integració de la diversitat, espai de consol i de cures per als ferits de la vida i per oferir els sagraments que donen vida. Les Càritas, la pastoral del treball, de malalts i la pastoral intercultural amb els migrants i altres iniciatives anàlogues, contribueixen a regenerar tant l’esperança dels seus destinataris com la de la mateixa comunitat que es deixa transfigurar per ells. La catequesi, al mateix temps parroquial i familiar, i una litúrgia viva seran així mateix portadores d’una esperança realista i indestructible. Les comunitats de consagrats i consagrades, arrelades en els nostres pobles i ciutats, fins i tot enmig d’una sequera vocacional, estan donant un vot de confiança total a Déu que continua salvant per camins desconeguts, poden irradiar en el seu entorn una esperança que traspua missió compartida, cures, obertura i alegria en l’aflicció. Per alguna cosa són sobretot les i els contemplatius, a l’Església i per al món, signe privilegiat de l’esperança definitiva de la vida eterna al costat de Déu. Cadascun dels creients, individuals o associats, està convocat a testimoniar l’esperança i afirmar la bondat sempre oberta que sap passar del jo al nosaltres cada vegada més gran, alimentant-se en l’escolta de la Paraula, en la celebració de l’Eucaristia, en la formació cristiana i en l’oració perseverant.
La proximitat de Nadal ens fa girar la mirada a l’essencial de la fe cristiana, el misteri de l’Encarnació del Fill de Déu. En rigor, només en Déu posem la nostra sencera i absoluta esperança. Però, també l’Església és objecte de la nostra esperança, és a dir, del nostre desig confiat. Desitgem veure-la purificar-se, convertir-se, fer-se més evangèlica i evangelitzadora. Confiar en ella en molts dels seus nivells i realitzacions se’ns fa avui difícil. Per exemple, no podem tornar a fallar a les víctimes d’abusos ni a les víctimes de tota mena de violències. Una mirada realista sap que l’Església, el Poble Sant de Déu, dibuixa al mateix temps una realitat històrica limitada i pecadora, al costat del que Déu vol i li demana que sigui. Déu mateix és garantia dels seus aspectes lluminosos i de la seva santedat. Una fe lúcida ens manté esperançats, conscients dels nostres límits, alliberats i alliberadors d’una mirada depressiva. Estiguem sempre disposats a «donar raó de la nostra esperança» (1 Pe 3,15) i de la nostra alegria.
