Data: 20 de setembre de 2020
En efecte, quan la crisi posa davant de la nostra mirada la realitat, la veritat del que realment som, i quan alhora aconseguim veure aquesta realitat interpretant-la des de la Veritat sobre el sentit de la vida, llavors se’ns obrirà un camí lluminós i cert de creixement.
Com es fa això? El gran matemàtic Blaise Pascal, essent encara jove però ja famós, va sofrir una greu malaltia, potser provocada per l’excés de treball. És ben coneguda la seva obra “Pensaments”, en la qual ell va deixar plasmades les seves recerques i les seves troballes en el terreny de la filosofia i de la fe. En aquest llibre trobem un capítol, escrit a manera d’oració en plena malaltia, que va titular; “Per a demanar a Déu el bon ús de les malalties”. Nosaltres podríem traduir: “Per a demanar a Déu el bon ús de la crisi. Ell ve a dir:
“Amb aquesta malaltia, Senyor, m’has despullat de les meves capacitats humanes; has deixat al descobert la meva nuesa. Entra com a casa d’un amic. Trobaràs els meus afectes; pren-los, tu els vas crear segons la teva imatge; però avui aquesta imatge ja està obnubilada, perquè van anar darrere dels desitjos i satisfaccions d’aquest món. Ara et demano que em concedeixis un do: que sols et busqui a tu, únic bé, digne de ser desitjat i estimat. Només això m’importa, davant teu, com una bestreta de la mort, l’hora de la veritat. Amb aquesta malaltia purifica el meu cor dels ídols (tant orgull, complaença i vanitat…). Així la meva ànima podrà demanar perdó per haver viscut les Benaurances a l’inrevés, i lliurar-se a estimar Crist absolutament, amb llibertat, com a l’única cosa veritablement amable.”
Pascal sabia que una crisi pot destruir la vida d’una persona. Però, segons la seva fe, sabia que també pot fer-la créixer i salvar-la. Això era possible si aconseguia entendre, interpretar, la seva malaltia des del sentit de la vida que havia après de la seva fe.
Per tant, el seu punt de partida era fer-se aquesta pregunta: quin sentit pot tenir aquesta malaltia, segons el que jo sé de Déu? Déu, el Déu de Jesucrist, que ell buscava constantment i en el qual ell creia, és un pare que acompanya i educa els seus fills, agafant-los per la mà des del moment en què ells sofreixen les conseqüències dels seus errors i pecats. Aquests errors i pecats, amb paraules del mateix Pascal, arriben a “esborrar la imatge divina (intel·ligència, llibertat, amor), que ells portaven impresa des de la creació”. El projecte de Déu era, per això, salvar les seves criatures, conduint-les fins que s’hi reproduís aquella imatge perduda. Concretament, quina imatge? La del seu Fill Jesucrist, veritable home, en qui veiem “recuperada”, salvada, la humanitat i en qui reconeixem la veritable imatge del Pare.
Llavors, què havia de fer? Retornar vers Crist, conèixer-lo una vegada més i estimar-lo totalment, com a única medicina. Sols que Crist li apareix com l’home sofrent, totalment obert a la voluntat del Pare, abandonat a Ell. D’aquí ve que acabi la seva oració així:
“No et demano salut ni malaltia, ni vida ni mort, sinó que disposis de la meva salut o malaltia, vida o mort, per a la teva glòria, per a la meva salvació i per a utilitat de la teva Església i dels teus sants… Dona’m o pren-me, però conforma la meva voluntat a la teva… i fes que em disposi a complir els designis de la teva providència”
Una pregària que desencadena tota una vida. Però en definitiva una pregària per a estimar com estima Crist a la Creu, on continua oferint respostes a qualsevol ésser humà en crisi i des d’on brollen tants rius de generositat.
