Data: 23 de febrer de 2020
El que volem dir en aquest breu escrit tenia plena vigència fa unes quatre dècades. Llavors es respirava un altre ambient. Dins de l’Església la qüestió política impregnava tot el nostre pensament i bona part de les nostres accions. La Conferència Episcopal Espanyola, seguint les orientacions bàsiques del Concili Vaticà II i la doctrina dels Papes, va publicar nombrosos documents i notes per a il·luminar la presència de l’Església, particularment dels laics, en el món de la política: recordem unes orientacions ja l’any 1972, i en una sola dècada documents com “Testimonis del Déu viu” (1985), “Constructors de la pau” (1986), “Els catòlics en la vida pública” (1986). Urgien aquests missatges una democràcia en plena construcció, l’espiritualitat de l’acció transformadora del món, la crida al compromís dels laics, la presència de catòlics en partits polítics, etc.
Recentment es tornen a escoltar paraules semblants en el context de la revitalització dels cristians laics com a tals. Potser també tornen aquests missatges a causa de la situació actual de la política. Però hem travessat una època (uns vint-i-cinc anys) en la qual amb prou feines s’escoltaven crides sobre aquesta important qüestió. Feia la impressió que la política ja estava en mans de “professionals” i que el cristià no tenia res a dir sobre aquest tema. La democràcia ja estava implantada i l’Església, els cristians com a tals, només havien de deixar actuar els partits polítics, evitant qualsevol ingerència. La política formava part d’aquest món laic, l’autonomia del qual el cristià ha de respectar…
I la veritat és que els mateixos polítics, que en el seu moment van aprofitar el compromís polític dels cristians per a canviar cap a la democràcia o cap a determinades opcions, s’han ocupat de recordar que el fet religiós, la fe, especialment la cristiana, ha de retirar-se a la sagristia i reduir-se a un sentiment íntim, individual, sense projecció en l’àmbit públic.
Aquesta qüestió mereix ser analitzada en profunditat. Aquí sols podem aclarir i defensar algunes veritats fonamentals.
– La política és el govern de la ciutat. Però no és simplement una organització i un conjunt de normes. És decisió i acció concretes, que es fonamenten en les idees que es tenen sobre la persona humana, el sentit de la seva vida i de la mort, la concepció del “món”, del cosmos, dels recursos humans, les diferents realitats socials, el treball, els diners, la natura… i, abans de res, en la idea que es tingui dels grans valors, la seva escala de preferència i dels drets humans.
– Per això la política evoluciona. Canvia fins i tot dins del sistema democràtic: nous problemes, canvi de sensibilitat i de mentalitat, evolució de l’opinió pública, nous interessos, nous accents segons opcions de partit…
– En aquest sentit, el cristià, a més d’aportar un fonament als valors i els drets humans, els defineix i els defensa segons la idea de món i d’humanitat que ens ha transmès Jesucrist. Així mateix el cristià laic entendrà l’acció política concreta com un servei compromès en la transformació del món acostant-lo al projecte del Regne de Déu.
D’una forma o d’una altra, directament o indirecta, el compromís del cristià en la política és indefugible. És missió rebuda de Crist. No acceptar-la significa un pecat “d’omissió”. Assumir-la és servir el Crist en l’exercici de la caritat política. És el que Ell espera de nosaltres.
