Data: 16 de febrer de 2020
Un dels camps ineludibles de la responsabilitat laïcal a l’Església és el compromís educatiu.
Per moltes raons. La primera, perquè la mateixa naturalesa capacita i destina l’ésser humà per a engendrar vida. I engendrar vida, segons la nostra manera de pensar, no és només tenir fills, sinó formar persones humanes. I això no és possible sense assumir el compromís d’educar.
La segona, perquè la missió dels laics, com ens va ensenyar el Concili Vaticà II, és la transformació del món segons el model del Regne de Déu revelat en Jesucrist. I aquesta transformació no sols es realitza canviant sistemes i estructures, sinó, sobretot, formant persones, afavorint personalitats que des de la seva responsabilitat construeixin aquest món nou.
És per això que la responsabilitat primera i originària de l’educació dels fills pertany als pares. És el seu dret i el seu deure, anterior a qualsevol altra instància, inclòs l’Estat. L’expressió en boca dels pares “els meus fills són meus” és ambigua, però en boca d’un govern o d’un representant de l’Estat, és absolutament falsa. Certament no són propietat dels pares, ni de l’Estat, ni d’un partit, ni de ningú, sinó, en tot cas, de Déu, que d’altra banda no vol aparèixer com a “amo”, sinó com a salvador. Es pot dir que els fills són dels pares, però només en el sentit que són els primers responsables de la seva formació.
Val la pena aprofundir en els motius pels quals els pares abandonen la seva responsabilitat educativa i la deixen en mans de l’escola, és a dir, de l’Estat o del govern autonòmic de torn. Un dia, conversant sobre un acte educatiu realitzat a l’escola, que contradeia les conviccions cristianes, vaig escoltar una resposta d’un pare, que resultava molt preocupant: “miri, no es preocupi, en això no hi podem fer res”. Si això és així, estem davant una situació molt greu. ¿És el polític que mana, encara que hagi estat elegit legítimament, qui educa els nostres fills? ¿És la seva ideologia la que es transmet a l’escola? No hi ha cap acció educativa que sigui indiferent des del punt de vista ideològic.
Cada gest, cada paraula, cada actitud dels pares educa. I tota acció educativa transmet una idea de món i de la persona, un sentit de la vida. ¿Quin sentit té el treball, la professió, els diners, el cos, l’estructura social, la diversió, l’amistat, la família, la sexualitat, el progrés científic, l’art, el cosmos…? No és cap casualitat que les “ideologies messiàniques” vulguin dominar, abans de res, l’educació. En l’educació rau el futur.
Els creients no ocultem, que el nostre model d’existència és el mateix Crist i que el món no se salvarà si no és per mitjà d’Ell. L’Església no busca privilegis ni plataformes de poder, com si fos un partit polític. Això sí, reclama llibertat perquè els pares cristians puguin educar els seus fills d’acord amb els seus criteris de vida. Amb això els propis cristians laics col·laboren en el canvi i en la redempció del món. És tasca del Poble de Déu, que segueix a Crist.
Mentre no arribem a tenir llibertat d’ensenyament, no hi haurà veritable llibertat religiosa. Perquè l’autèntic cristià no pot deixar de projectar en el món les seves conviccions, rebudes de Crist.
