Data: 13 d’octubre de 2024
Les reflexions que hem traslladat aquí s’han referit a la por que, tots i cadascú, la societat i els mateixos membres de l’Església, sentim davant el futur que no podem dominar. Sobretot per ser un futur desconegut. Hem albirat quelcom d’una paraula del Senyor que il·lumina i guareix aquesta por.
El recurs que el Senyor va fer servir, perquè el seu poble continués caminant amb seguretat va ser en la Història de la Salvació, i continua essent avui, la Promesa.
La Promesa en boca del Senyor és el gest propi d’un amor que s’esplaia, es va realitzant, en la història. La promesa amara tot el llenguatge dels qui s’estimen. En català anomenem “promesos” als nuvis. Perquè l’amor sempre conté una promesa en aquesta vida. L’amor sempre és una aposta pel futur, perquè el present mai no pot esgotar tota la grandesa de l’amor autèntic. Per això, tota paraula que el Senyor ens ha dirigit al llarg de la història és fonamentalment promesa, apunta a un futur de plenitud. I el seu efecte, com diem, és medicinal per a les nostres pors.
Però la promesa, perquè sigui eficaç, interpel·la aquesta altra facultat, que neix també de l’amor i que és la confiança. En italià i en francès s’anomenen els nuvis amb aquesta qualitat: són els que viuen refiats en el compliment futur de la promesa (“fidanzati”; “fiancés”).
La Promesa de Déu és la porta oberta cap al futur; la confiança és la decisió efectiva de travessar-la i sortir. Així es va configurant el viatge de la vida, cada dia, cada cruïlla, cada vicissitud. Creixem en la mesura en què coneixem més a Déu i el seu amor i en la mesura en què responem amb la nostra fe que és amor confiat. Com es nota que creixem? Es nota perquè cada cop som més lliures, hi ha menys por de viure, tenim més pau i trepitgem el camí de la història amb més seguretat i assossec. Es nota sobretot amb la vivència d’una alegria serena.
Això no vol dir que no faltaran llàgrimes i moments d’entusiasme, però sí que vol dir que aquestes llàgrimes o aquestes alegries no tindran l’última paraula, mai seran definitives per a caure o per a aixecar-se. Els cristians no som per definició ni pessimistes ni optimistes (segons definicions de la psicologia): vivim del present com rebut de Déu i del futur que està en les seves mans.
De vegades el Senyor ajuda a l’esperança amb detalls, que obrin el futur fent-lo una mica més clar, detalls que procedeixen del seu amor i cura. Si algú vivia preocupat pel futur de la nostra Església diocesana (donant per suposada sempre la providència de l’Esperit sobre nosaltres) ara, en conèixer el nou bisbe que servirà com a tal el nostre poble, mirem el futur esperançats i en pau.
El nomenament del nou bisbe Mns. Xabier Gómez García, és compliment de la promesa que ens va fer el Senyor d’estar amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. Veiem aquesta presència promesa complint-se en molts detalls, que ens fan continuar vivint; i precisament en aquest, de tenir amb nosaltres un nou bisbe, amb els seus dons i carismes, és signe clar que el Senyor continua tenint cura d’aquesta Església.
El futur continua estant en mans de Déu. Sols que en conèixer concretament els instruments que Ell utilitza per a “realitzar la seva història”, en aquest cas la història de la nostra Església, sembla que les pors desapareixen i gaudim de més pau.
