Data: 22 de setembre de 2024
Mantenim un desig sincer i intens de comunicar esperança. Un desig que neix del contacte amb persones i grups desesperançats, dins i fora de l’Església. Encara que les característiques del decaïment personal i social en ambdós d’aquests àmbits tenen molts factors en comú, també mostren característiques molt particulars.
No ens referim únicament a persones que senten tràgicament la manca d’esperança, aquells que viuen un present marcat pel sofriment crònic sense perspectiva de «solució». Ens referim també als qui viuen de fet sense una visió del futur prou positiva com per a afrontar amb maduresa el present. Hi ha entre nosaltres una por al futur, de vegades no confessat, però que té clares manifestacions en la vida quotidiana.
Ja va passar el temps en què la fe cega en el progrés ens feia viure orgullosament satisfets. Estàvem convençuts que podíem controlar el demà, bastint un món feliç. En l’àmbit religiós eclesial era freqüent la crida al compromís de «construir el Regne de Déu». Però la mateixa experiència ens està posant força interrogants.
Avui perviu aquesta fe en el progrés, però ja no és tan cega: han passat i passen coses tan greus i inesperades, que anem posant sordina a l’optimisme. La fe en el progrés avui solament s’escolta en el llenguatge dels polítics i en els anuncis publicitaris que sempre prometen paradisos. Però de fet es redueix a un viure convençuts que la humanitat (aquest subjecte anònim, sense nom propi) és capaç de trobar solucions racionals, científiques o tècniques als mals immediats. Tot i això, sabem que aquestes solucions també són limitades i, sobretot, estem convençuts que el futur no sols consisteix a «tenir capacitats racionals o tècniques», sinó que els recursos són en mans de persones concretes, que des de la seva llibertat i el seu poder poden construir un demà realment fosc. Hi ha signes que denoten el començament d’una desmitificació d’idees, ideologies, sistemes, mentalitats, que abans ens donaven seguretat davant un futur problemàtic. Eren recursos que ens donaven poder…
En l’àmbit eclesial el fenomen adquireix una profunditat particular. L’Església ha viscut aquests últims cinquanta anys una certa fe en el progrés, sota l’enlluernament davant d’idees, llenguatges, mètodes, reformes, novetats, que feien pensar en un futur nou i esperançador. Entre altres assoliments s’assenyalava haver finalment sintonitzat amb el món i, per tant, l’Església seria més escoltada i progressaria en la seva missió evangelitzadora (fonamentalment transformadora). Una convicció que ha alimentat la majoria de les opcions, els programes, les realitzacions pastorals portades a terme durant aquest període, sens dubte ben motivats per una bona intenció. I en això radicava la seguretat davant el futur, la certesa d’aconseguir el somni d’una Església reformada, més eficaç i més autèntica.
La realitat present, tanmateix, ofereix no pocs interrogants. El futur és objecte de greu preocupació. Hi ha signes que llastren fortament una visió positiva del futur de l’Església (donant per descomptat, naturalment, el que el Senyor disposi en la seva Providència). Una preocupació (un temor) davant del futur que està provocant aquests signes d’apatia, dissens, abandó, refugi en intimitats protegides, individualistes o compartides en grups aïllats, etc.
Convé que escoltem el que diu el llibre de l’Apocalipsi: Crist és l’Alfa i l’Omega, el principi i la fi de la història i de l’univers (Ap 1,8).
