Data: 6 d’octubre de 2024
Fa uns anys que el teòleg catòlic Walter Kasper va escriure, a manera d’assaig, un llibre, molt interessant i oportú, titulat El futur des de la fe. Quan va sortir publicat, la preocupació que ens inquietava era la mateixa: saber viure el futur des del present. El motiu pel qual aquest teòleg va fer la seva aportació era quelcom diferent. Ell veia que des de l’Església havíem de respondre al fet que la cultura i la vida social de llavors miraven el futur amb un optimisme ingenu i superficial, fins i tot entre els seguidors d’un marxisme renovat de rostre humanista. Amb ell dialogaven algunes teologies que impulsaven l’acció i el compromís polític, amarant no pocs projectes i accions pastorals.
Nosaltres, tal com diem, estem preocupats també per aquest optimisme superficial, perquè continua viu entre nosaltres, encara que més com a sentiment que com una ideologia fonamentada. Però, la nostra preocupació neix, sobretot, de la por, de la sensació de debilitat i d’impotència davant un futur que amb prou feines podrem dominar. La guerra i altres «fracassos» de la humanitat són aquí. I també els assoliments. Aquest gran avenç de la ciència que denominem «Intel·ligència artificial» està provocant més neguits que satisfaccions: en quines mans caurà aquest gran poder?, qui i per a què es farà servir?…
El cas és que les aportacions del teòleg citat avui són igualment vàlides: és el moment en què des de la fe sapiguem dirigir una mirada evangèlica cap al futur. Especialment per a superar la por paralitzant i desvetllar el gran potencial que té la fe cristiana en vistes a continuar caminant i fer caminar la història humana.
Entre altres coses diu:
«La mirada cristiana (esperança) ni és la predicció d’esdeveniments històrics ni la utopia projectada sobre el futur. No és cap saber ocult, però sí una certesa sobre el misteri del futur, una seguretat última en l’amor de Déu, del qual, segons sant Pau, res ni ningú ens podrà separar… El futur absolut de Déu ni ofega, ni violenta, ni reemplaça el futur històric de l’home, sinó que l’allibera i l’encoratja.»
La referència bíblica fonamental és, doncs, aquell text de sant Pau en la Carta als Romans:
«Sabem que Déu disposa totes les coses per al bé dels qui l’estimen, i dels qui ell ha cridat d’acord amb el seu propòsit… Què més podríem dir? Si Déu és a favor nostre, ningú podrà estar contra nosaltres!… Qui podrà separar-nos de l’amor de Crist? El sofriment, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta…? Com diu l’Escriptura: “Per causa teva estem sempre exposats a la mort; ens tracten com a ovelles portades a l’escorxador”. Però, de tot això sortim plenament vencedors gràcies a aquell que ens estima» (8,28-38).
Com veiem, la mirada del cristià vers el futur no exclou l’eventualitat de l’angoixa, la persecució, la malaltia, etc., tot el que fa patir i provocar les nostres pors. La nostra esperança no és una il·lusió cega. Es basa únicament en aquesta certesa en l’amor que Crist ens ha assegurat.
Així mateix la mirada del cristià cap al futur no exclou l’acció en el present. Perquè l’amor a Crist, aquest amor que es nodreix de la fe, és actiu. Brolla del seguiment fidel i de la vida que se’n desprèn, en tots els àmbits de l’existència: des de la relació directa amb Déu en l’oració i el culte, fins a l’acció en el món social, personal, cultural o polític.
El futur continua escapant-se del nostre domini absolut. Però és a les mans més fiables i poderoses que les nostres.
