Data: 29 de setembre de 2024
La por, conscient o no, al futur tal com hem dit, és la causa de reaccions negatives: apatia, dissens, abandó, refugi en intimitats protegides, individualistes o compartides en grups aïllats, etc. També hem al·ludit a reaccions en el sentit d’un optimisme ingenu, una confiança cega en les nostres capacitats… A aquestes cal afegir una reacció molt freqüent entre nosaltres, que seria més reconeguda si fóssim més conscients. Ens referim a “la fugida” en les seves diferents formes, la primera, justament la fugida al silenci (“del que fa patir sense solució, millor no parlar-ne”).
La fugida és una reacció davant el sofriment present i davant la perspectiva d’un futur que pot continuar la crisi actual o potser empitjorar-la. Una reacció alimentada pel reconeixement de la pròpia incapacitat per a afrontar el problema que fa patir. Si a més es viu condicionat per un sentiment de soledat, llavors l’angoixa és més profunda i la fugida més radical.
Més enllà d’una possible valoració moral de la fugida, que per a alguns seria una actitud de covardia, veiem que en molts casos s’adopta perquè té un efecte compensatori. És a dir, que consisteix a trobar un lloc de refugi, un lloc en el qual no se senti l’assetjament del dolor. Ja que en la majoria de casos aquest lloc és fals, només aparença, com un miratge o una medicina l’únic efecte de la qual és constituir un “placebo”, llavors diem que la fugida, més que refugi, és un “subterfugi”. El mateix que determinades filosofies deien de la religió.
Un dels primers fonaments de l’edifici de la nostra fe és justament no fugir, no enganyar-nos, obrir bé els ulls a la realitat. En algun lloc he llegit aquest apotegma de Evagri Pòntic (s. IV): “El monjo que fuig de la cel·la, no sols fuig de Déu, sinó també de si mateix”. Pensem moltes vegades que la diversió dels nostres joves (i no sols joves) no és més que un sistema de fugides de si mateixos, evasions compensatòries de la dificultat que exigeix la vida quotidiana. És en la nostra cel·la, allí on vivim allò quotidià, a vegades trobem sofriment, la realitat ens obre grans interrogants. Però justament és el lloc i el moment, en què Déu vol parlar amb nosaltres. Ell sempre va evitar dialogar en un món artificial (artificiós) en el qual no fos present la vida quotidiana, amb les seves dificultats i les seves alegries.
Nosaltres, els creients, no tenim una recepta, ni proposem un exercici psicològic com a panacea per a guarir la por al futur. En realitat, tret de fenòmens patològics que poden ser tractats per especialistes, la por al futur és pròpia també de persones madures que veuen la realitat i són conscients de la debilitat humana. I davant d’ella cal recórrer a l’honradesa i valentia. “Maduresa” suposa realisme i reconeixement dels propis límits. Un reconeixement que garanteix “caminar en la veritat”, com deia Santa Teresa de Jesús definint la virtut de la humilitat.
Això sí, aquest exercici de realisme i humilitat és en veritat “curatiu”. Viscut davant del Déu creador i provident, que no deixa d’estimar, essent tan sovint incomprensible, produeix una gran pau. Aquest Déu, Pare de Jesucrist, no s’estarà de demanar-nos que no deixem de caminar en la veritat, però alhora ens mostrarà aquests braços sempre oberts, la contemplació dels quals convida a l’abandó. Nosaltres, les nostres vides i el futur, també són a les seves mans. Des del demà Ell ens crida. Mentre no ens mostri el contrari, mentre no decideixi concloure el nostre itinerari en aquest món, vol construir el futur amb nosaltres i en el demà també ens espera.
