Data: 10 de novembre de 2024
Tal com diem, en realitat, anem a missa, en principi per obeir el manament de Jesús, però sabem que, obeint-lo, podem “continuar vivint” sense por al futur.
Hi ha un moment en la celebració de l’Eucaristia, quesignifica la nostra participació en ella (molt més enllà de les coses que hi “fem”, com cantar, llegir, respondre, ajudar amb gestos, etc.). És un moment decisiu i únic que es viu en tres temps: la presentació de les ofrenes, la invocació de l’Esperit Sant sobre elles i el memorial de la Mort i Resurrecció de Crist.
Què signifiquen aquests moments de la celebració i per què hi representen la nostra participació autèntica? Ho entenem senzillament en copsar el sentit profund del gest de la viuda que dipositava quatre monedes en el tresor del temple, seguit del comentari il·luminador de Jesús, com ens narra en l’Evangeli de sant Marc (12,42-44). El que hi va passar, a més de posar en evidència la vanitat farisaica, coincideix plenament amb el moment de la celebració de l’Eucaristia, que hem esmentat.
La viuda va al temple, amb tota la seva pobresa, a oferir, com va dir Jesús, “amb tot el que tenia per a viure”. En aquelles petites monedes hi anava tot el que posseïa per afrontar el futur de la seva vida, és a dir, tot el que li podia oferir una certa seguretat davant el demà.
El teòleg ja citat W. Kasper ho diu amb paraules més solemnes:
“L’Esperit de Déu actua pertot arreu on algú trenca la presó de l’egoisme i de nou s’inclina cap als altres; on hom ho deixa tot darrere seu, oblida i canvia; on un es llança al futur des de la seva més profunda confiança o accepta el seu futur en silenciosa paciència, confiant en un sentit i misteri últims.” (El futuro desde la fe, p. 32)
Segons aquestes paraules, la viuda de l’Evangeli, a través de l’ofrena d’unes monedes, “es llança al futur des de la seva més profunda confiança”. Aquesta seria l’actitud desitjable per a tots els que ens acostem a celebrar l’Eucaristia. Hi dipositem potser un parell de monedes, una fotesa davant l’ofrena de la viuda, però el que se’ns demana és que, a través d’aquest i tants d’altres signes, ens presentem, ens oferim, nosaltres mateixos, en els dons que estan sobre l’altar, el pa i el vi. Damunt d’ells és invocat l’Esperit Sant, perquè els converteixi en el Cos i la Sang de Crist, l’ofrena que, travessant el moment suprem d’amor, el Misteri Pascual, esdevingui el sacrifici que ens obri el futur, el Regne de Déu. En aquest moment s’actualitza (es fa present) l’obra de Crist en la Creu, on es va obrir el nou món, l’accés a la glòria per a tota la humanitat.
Aquesta és la raó per la qual participar en l’Eucaristia és l’ocasió més propícia per a superar les pors al futur i viure profundament l’esperança.
Potser tanta gent no aconsegueix viure aquesta esperança, perquè, tenint por al futur, tenen més por encara a entregar el que són i tenen per a viure, oferir el parell de monedes que els semblen tot un capital. És significatiu que les persones que més han entregat i ofert el que tenen i són, arriscant el seu futur, per exemple mitjançant el vot de pobresa en la Vida Consagrada, són les que més viuen la llibertat i l’alegria en el lliurament.
De vegades sentim dir: he anat a missa per a demanar al Senyor que se solucioni tal o tal altre problema. No està malament: en la missa hi ha moltes intencions. Però no pensem que l’Eucaristia és exactament per a això. Quan sortim de la celebració de l’Eucaristia les preocupacions i els problemes que ens assetgen, potser hi segueixen, però el canvi interior produït per la participació autèntica en l’Eucaristia ens permet afrontar el futur amb més llibertat, més confiança, més valentia…
La Missa és la gran medicina per a totes les pors.
