Data: 17 de novembre de 2024
Mirem el futur al costat de l’Eucaristia, participant-hi i vivint-la.
Hem vist que, ja participant en el moment que denominem litúrgia de la Paraula, sentint-nos interlocutors de Déu, oferint tota la nostra vida per amor com a sacrifici, la missa és per a nosaltres el gran regal per a viure esperançats.
La celebració de l’Eucaristia inclou un altre moment que resulta particularment eficaç per a desvetllar i sostenir l’esperança. És el moment de la comunió, el moment en què se celebra la comunió real amb Crist i la comunió amb els germans. És a dir, la comunió amb el Cos sacramental de Crist i la comunió amb el seu Cos místic, que és l’Església.
Una de les causes més freqüents que provoca la por al futur és el sentiment de soledat. La mateixa mort, que és el fet més temible i contradictori, sempre ha de ser afrontat en definitiva per un mateix, en solitud, encara que estiguem envoltats d’éssers estimats. Sens dubte, tot és més suportable quan ens veiem recolzats per la presència afectuosa d’aquells que ens volen bé. Si aquesta presència en la Missa no fos visible, no per això deixarà de ser real. Una de les dimensions de la salvació que ens va portar Jesucrist és justament haver-nos donat una comunió immensa de germans portada i fundada en Ell.
Gosem dir que aquesta comunió és més real del que sembla, sobretot si tenim present la seva universalitat. Ens queixem que no és tan visible com desitjaríem. Però, ¿d’on ve aquesta queixa? Tots desitgem sentir-nos estimats i acompanyats, especialment quan tenim por davant el futur. És natural. Però, aquest sentiment natural, ha de ser ben discernit.
La comunió primera i font de totes les altres relacions fraternes és la Comunió amb Crist. Aquesta comunió es manifesta en les nostres celebracions de l’Eucaristia, quan el Pa Eucarístic (i la pau) va de l’altar a cadascun de nosaltres… i més enllà del temple, per exemple, als malalts o impedits i tots els necessitats. És una comunió garantida per l’amor expansiu i immarcescible, sempre viu, de Crist cap a nosaltres, com ens diu sant Pau (cf. Rm 8,1ss.: “qui i què podrà separar-nos del seu amor?”).
La comunió amb Crist a través del seu Cos i Sang és entrar en un immens banquet en el qual es respira, es festeja, es comparteix el mateix amor de la Trinitat. Aquest amor va entrar en el nostre món com un immens foc que va travessar el Cos de Crist en la Creu, esquinçà el vel del Temple i va enderrocar els murs de la Llei; i en ells van caure tots els vels i tots els murs. Quan combreguem, participem d’aquest amor sacrificat, de manera que, per a nosaltres, ja no hi ha vels ni murs que posin límits al nostre amor.
En la taula d’aquest banquet ens trobem acompanyats per l’amor de l’amfitrió, és a dir, per Jesús mateix, però també per la multitud de germans que estan asseguts al costat. Qui participa de l’Eucaristia viu en i amb aquesta multitud de germans: alguns ja són a la glòria, uns altres continuem caminant en aquesta història. Ni els veiem, ni els escoltem a tots, però ells hi són amb les seves oracions. La Carta als Hebreus i el llibre de l’Apocalipsi evoquen aquesta multitud per a infondre esperança en els cristians que viuen persecució i martiri. Potser també hem de recordar-la, quan ens envaeix la por i la soledat. Potser haurem de portar-la a la memòria quan participem en l’Eucaristia.
En tot cas hi és present embolcallant-nos. Els germans que veiem i tenim al costat són només signe d’aquesta altra presència multitudinària. Un Poble immens que res ni ningú podrà aturar, perquè el seu futur està ja obert a l’eternitat.
