Data: 29 de setembre de 2024
Benvolgudes i benvolguts, com un nou signe dels temps, no es pot negar que hi ha una part important de la població mundial que està en moviment, d’un lloc a l’altre, ja sigui per trobar oportunitats de vida digna, per fugir de les violències i les guerres o per assegurar la seva vida. Són les persones migrants. «Déu camina amb el seu poble», aquest és el lema de la Jornada mundial del migrant i el refugiat que té lloc en aquest últim diumenge de setembre. El papa Francesc, en el seu missatge per a aquesta jornada, afirma: «De la mateixa manera que el poble d’Israel en temps de Moisès, els migrants fugen sovint de situacions d’opressió i abusos, d’inseguretat i discriminació, de falta de projectes de desenvolupament. I com els hebreus en el desert, també els migrants troben molts obstacles en el seu camí: són provats per la set i la fam, s’esgoten per la feina i la malaltia, es veuen temptats per la desesperació.»
Molts es veuen obligats a sortir del seu país tot anhelant una vida digna. Fa pocs dies, el diari parlava de la situació del Senegal, on el preu de l’arròs —l’aliment bàsic dels pobres— s’ha encarit un trenta per cent, la vida s’ha tornat extremadament cara i cada dia hi ha més joves que volen emigrar a les Illes Canàries. A les platges de la zona de Saint-Louis se sent cada dia que els joves miren d’estalviar els 600 euros que de mitjana costa una de les dues-centes places dels cayucos embotits que surten des del Senegal. Com més al nord, des de Mauritània o el Marroc, el preu augmenta i pot arribar als 2.500 euros per persona.
A casa nostra, el tema de les migracions se’ns presenta i es viu molt sovint com un problema. I sí, és un problema; ho és bàsicament perquè la quasi totalitat de persones afectades es veuen obligades a migrar, es veuen obligades a marxar de casa. Són migrants forçats. I això significa que el problema no són, en cap cas, les persones, sinó les situacions i les causes que obliguen les persones a marxar, a fugir de casa, a abandonar el que és seu. Migrar és un dret, però també ho és no haver de migrar forçadament.
Una vegada han arribat a casa nostra, els hem d’acollir i estimar amb sol·licitud. A les nostres parròquies cada vegada hi participen més persones provinents d’altres països. Donen vida a moltes de les nostres comunitats. Curiosament, cada vegada tenim més vocacions tant laïcals, com religioses o sacerdotals provinents de fora. Totes elles són un bé i una gràcia per a la nostra Església de Tarragona. Per tant, no fem una pastoral «per a» ells, que significaria que ens situem a distància i ens mirem el fenomen migratori com una cosa que ens ve des de fora, sinó que proposem una pastoral i un treball «amb» les persones migrants que venen a viure a la nostra pròpia tenda. Per aquest motiu, aquest mes hem creat en el nostre Arquebisbat un Secretariat per a la pastoral amb els migrants.
Hem d’apostar per una cultura de l’encontre, per unes comunitats acollidores, per la plasmació de la catolicitat i la missió que, com a Església, ha de ser realment universal, és a dir, no pot tenir fronteres. Perquè «Déu camina amb el seu poble», sense distingir la raça o la llengua.
Ben vostre,
