Data: 7 de novembre de 2021
Celebrem aquest diumenge el dia de l’Església diocesana. Habitualment la nostra vida de fe està vinculada a aquelles realitats eclesials més properes a nosaltres: la família; la parròquia i el sacerdot que està al capdavant d’ella; els grups de reflexió en els quals aprofundim amb altres cristians en les exigències del seguiment del Senyor; la catequesi que ajuda els xiquets i joves a créixer en el coneixement de Crist i a integrar-se en la comunitat; i, en molts casos, el centre educatiu si és d’inspiració cristiana, o la classe de religió per a aquells que la demanen. Cadascun de nosaltres hem tingut o tenim referents pròxims que ens han ajudat a sentir-nos Església.
Ara bé, no podem oblidar que aquestes realitats ens fan present i proper el misteri de l’Església. No som cristians perquè pertanyem a un grup; o a la parròquia del nostre poble, ciutat o barri; o perquè hem sigut educats en un col·legi catòlic. Ho som perquè hem sigut batejats i, pel baptisme, hem entrat a formar part de l’Església. Tot batejat és membre de del Poble de Déu i hauria de sentir-se com a casa en qualsevol lloc on una comunitat de germans en la fe es reuneix per a celebrar l’Eucaristia. Reduir la vivència eclesial al propi grup o a la pròpia parròquia i aïllar-se de la resta de la comunitat, porta a viure a l’Església com si aquesta fora una secta.
La realitat en la qual es realitza plenament el misteri de l’Església és la diòcesi, presidida pel bisbe en comunió amb el Successor de Pere i amb la resta del Col·legi Episcopal. Aquesta comunió, que porta a cada bisbe a no aïllar-se de l’Església universal, assegura l’autenticitat del seu magisteri i possibilita que qualsevol batejat que viu una plena comunió amb l’Església, puga participar en l’Eucaristia celebrada per ell o pels sacerdots, que són els seus col·laboradors. A més de ser principi de comunió en el magisteri i en la celebració dels sagraments, la missió del bisbe en la diòcesi és assegurar que totes les comunitats cristianes estiguen ateses pastoralment en la mesura que siga possible tenint en compte les seues necessitats; i garantir que en tota la diòcesi se celebren els sagraments segons el sentir de l’Església expressat en els textos litúrgics, s’anuncie l’Evangeli de Crist, es visca el manament de l’amor als germans, especialment als més necessitats, i hi haja un autèntic creixement en la santedat i en la vida cristiana en el conjunt del Poble de Déu. És possible que en totes les parròquies no puga fer-se tot, però cap d’aquestes dimensions pot faltar en una diòcesi.
Perquè hi haja comunió a l’Església diocesana, ha d’haver-hi solidaritat entre nosaltres: entre els cristians i entre les diferents realitats eclesials. Hem d’aprendre a compartir. En tota diòcesi, també en la nostra, hi ha parròquies grans i petites; algunes tenen més recursos que altres, però totes han de ser ateses i acompanyades. Hi ha també estructures que estan al servei de tots i que animen la pastoral, per la qual cosa entre tots les hem de sostindre. El dia de l’Església diocesana ha de ser, per això, de solidaritat i de germanor entre els que formem part d’aquesta porció del Poble de Déu que pelegrina a Tortosa.
