Data: 20 de març de 2022
El diumenge 20 de març celebrem en la nostra diòcesi el dia del seminari. És un moment perquè en totes les parròquies donem gràcies a Déu per les vocacions sacerdotals i demanem a l’amo de les messes que envie treballadors a les seues messes. Com ja sabeu, durant l’any 2021 es van ordenar en la nostra diòcesi tres nous sacerdots. Agraïm al Senyor el testimoniatge de generositat i disponibilitat per a respondre a la seua crida que ens han donat, i demanem per a ells el do de la fidelitat i la perseverança en el ministeri. Actualment son dos els joves que s’estan preparant per al sacerdoci. Ens agradaria que foren més, però no hem de deixar de confiar en Déu que sempre cuida amb amor del seu poble. Per això, us convido a que no us canseu de demanar que hi haja joves que, moguts pel desig de viure en amistat amb Crist i de posar-se al seu servei, estiguen disposats a entregar la seua vida per l’Evangeli i el Regne de Déu.
El Papa ens ha convocat a tots a reflexionar sobre la vida de l’Església en el moment actual. El procés sinodal que estem vivint ens recorda que som un poble en camí cap al Regne de Déu. Els qui senten la crida al sacerdoci són membres d’aquest Poble de Déu i han de sentir-se germans de tots els altres cristians. La vocació no els separa d’ells ni els col·loca en una situació de superioritat: qui sent la crida al ministeri no ha de pensar que per això és automàticament millor i més sant que els altres cristians. El signe més clar que aquesta crida és autèntica és que es viu amb humilitat.
La vocació sacerdotal no ha de portar a qui la sent a creure’s amo de l’Església, com si la comunitat li pertanyés, sinó a posar-se al servei de tot el Poble de Déu, caminant al costat dels germans en la fe, escoltant-los, compartint les seues alegries, les seues dificultats i les seues esperances i anunciant-los l’Evangeli de la Vida. Només des del desig de servir i lliurar la pròpia vida té sentit el ministeri sacerdotal. En el seminari els futurs sacerdots aprenen a no convertir el sacerdoci en un instrument per a causes que són alienes a l’Evangeli, i a no servir-se d’ell per a imposar les seues pròpies idees en aquelles qüestions que són opinables.
En el temps de formació els seminaristes creixen en la disponibilitat per a servir a l’Església, conscients que el fet de ser enviats és un element essencial en la vivència del ministeri. No triem nosaltres les comunitats en les quals volem viure el nostre sacerdoci. Si fos així, cauríem fàcilment en la temptació de buscar els nostres propis interessos i no els de Jesucrist. A la missió som enviats. I en el servei discret i silenciós, allunyat de protagonismes, però ric en experiències i alegries, els sacerdots ens unim cada dia més a Jesús, que no va vindre a ser servit, sinó a servir i donar la seua vida en rescat per molts i, d’aquesta manera, vivim la nostra vocació cada dia amb més joia.
En el camí cap al Regne de Déu, el Poble de Déu necessita sacerdots que, vivint aquestes actituds, animen i consolen als que estan cansats, donen esperança als qui l’han perduda, il·luminen amb la paraula de l’Evangeli i enforteixin amb la Gràcia que brolla dels sagraments a tots els creients. Demanem a Déu que mai falten en la nostra diòcesi.
