Data: 20 de març de 2022
Cada any, al voltant de la festa de Sant Josep, celebrem el Dia del Seminari. I això significa en primer lloc que ha de ser ocasió per a tot el Poble de Déu de donar gràcies pel que anomenem les “vocacions sacerdotals”, i de pregar a l’amo dels sembrats que enviï més treballadors als seus sembrats. En el context del Sínode universal convocat pel papa Francesc l’Església reconeix amb agraïment el gran do de ser cridats a una missió a la que els mossens som enviats a pelegrinar junts, seguint les petjades de Crist el Bon Pastor i Sacerdot Etern.
Agrair el do de la comunitat, el do d’haver estat cridats a l’Església que vol dir congregació, comunitat. Déu no ens ha cridat a viure la fe sols ni tampoc individualment sinó en família, en comunitat i no envia tampoc als seus deixebles a una missió en solitari.
Jesús va cridar els apòstols perquè estiguessin amb Ell i per enviar-los a predicar la bona nova de l’ Evangeli (Mc 2,14). I els seus successors els bisbes, amb els preveres i els diaques, i amb la col·laboració també dels laics, continuen la mateixa missió de Crist Jesús enviat pel Pare a portar la salvació perquè Ell és un Déu que salva, que ens ha salvat i ens continua salvant.
“Sacerdots al servei d’una Església en camí”. Aquest és el lema del Dia del Seminari d’enguany, i aquestes paraules defineixen en certa manera la missió per a la qual els seminaristes es preparen: ser sacerdots al servei de l’Església en camí.
Primer “sacerdots”: així en plural, perquè no som sacerdots individualment, aïllats. Pel sagrament de l’Orde tots participem de l’únic sacerdoci que és el de Crist. Perquè Ell, el Fill ho ha fet tot unit al Pare i a l’Esperit Sant. En el seminari aprenem a viure el sentit de comunitat, ens preparem en fraternitat.
“Al servei”: aquest és el distintiu de la crida que hem rebut els que hem estat en un seminari i els que hi són ara. Aquest va ser el distintiu de Jesús. “No he vingut a ser servit sinó a servir“ (Mc 10,45) va dir als seus deixebles, i si Ell va viure així, també nosaltres hi hem de viure, és el sentit de la nostra vida. Aquest és el distintiu de Jesús, Déu i home, i el de tot sacerdot: “ésser per als altres”, al servei dels altres.
Així, durant el temps del seminari els seminaristes aprenen a viure el servei als germans. Només des de l’entrega, des de la donació de la pròpia vida rep la vocació al sacerdoci tot el seu sentit.
“De l’Església”: o sigui de la comunitat, dels fidels batejats i dels que encara no en formen part però que són cridats per l’amor de Déu a participar també d’aquest do que no és exclusiu només per a uns quants privilegiats.
“En camí”: perquè l’enviament a la missió no té un termini fix. L’Església camina, avança sense parar, hem estat enviats a proclamar l’Evangeli i dur la vida nova de Déu a tots els pobles de la terra.
En el dia del seminari volem recordar que Déu continua cridant i que hi ha joves que des del cor de la diòcesi, que és el seminari, es preparen per a seguir duent a terme la mateixa missió de Jesús: “Com el Pare m’ha enviat a mi, així us envio també jo a vosaltres” (Jn 20,21).
El Sínode universal en el que ens trobem ens posa a tots junts en camí, junts també en el que ha de ser el nostre interès i atenció al seminari i als seminaristes, així com la col·laboració i ajut en el seu sosteniment espiritual i material.
