Data: 1 de setembre de 2024

En ple mes de juliol passat ens va deixar el gran creador nord-americà Bill Viola. Una pèrdua considerable per als qui són sensibles a la bellesa nascuda d’un esperit cultivat i creador, que construeix sobre la base d’una mirada profunda de l’existència i amb els mitjans més moderns, com la tecnologia més avançada de la imatge.

Mirat amb ulls de creient, era una de les escasses persones rellevants en la nostra cultura “amb la qual podies (devies) dialogar”. Perquè, lluny de la superficialitat i dels interessos comercials, a partir del descobriment de l’espiritualitat (la mística oriental i Sant Joan de la Creu), va mantenir sempre viva la font d’inspiració en la profunditat de la vida humana.

Sempre hem fugit de l’apologia fàcil i artificiosa sobre la fe i l’Església. Instintivament ens produeix rebuig per massa fàcil, mancada de rigor intel·lectual i interessada. Però voldríem assumir aquella “apologia” que, des dels orígens (Sant Justí), l’Edat mitjana (St. Tomàs d’Aquino, Sant Bonaventura), i la modernitat (K. Rahner, J. Ratzinger, H. U. von Balthasar), ha intentat mostrar els punts de trobada entre la fe cristiana (catòlica) i les realitats de la cultura humana. En general podem dir que es tracta d’una “apologia” que, més que “defensar” la fe contra possibles atacs, cerca prolongar el diàleg de Déu amb els homes revelant-se al llarg de la Història de la Salvació. Una manera exemplar d’exposar la Veritat buscant la sintonia amb les aspiracions més profundes de l’esperit humà. Una actitud que hauria deser referent del nostre ésser en el món i dela nostra tasca evangelitzadora.

Resulta apassionant endinsar-se en la vida i la personalitat de Bill Viola. El creient experimenta no poques “sintonies” amb les vivències que l’artista evoca en les seves obres. La seva recerca i l’expressió plàstica de les seves troballes denoten sinceritat i clarividència davant les qüestions realment humanes, que la cultura mitjana actual amaga o ignora, per a desgràcia de l’evangelitzador. I el cas és que tots els grans conversos han travessat en el seu camí el llindar del descobriment del “món de l’esperit”, aquell “alguna cosa més enllà del visible i manipulable”, que per a Bill Viola era tan evident. El secret estava i està a ser valent i sincer per a plantejar-s’hi les grans preguntes i tractar de trobar respostes.

Tot i així, hi ha alguna cosa que ens entristeix. La informació que ens arriba a través de la premsa i mitjans de comunicació s’afanya a dir que ell no es confessava religiós “i menys creient”. El motiu de la nostra tristesa no és simplement aquesta confessió, que acceptem amb naturalitat i respecte, sinó la urgència que tant ell com els seus informadors tenen a precisar-ho.

Això no és tan senzill. Alguna cosa ha d’explicar la seva “Salutació” (la Visitació), laseva sèrie “Màrtirs” i el seu Sant Pau, i la seva presència en esglésies catòliques, el seu “Cel i terra”, sobre la vida i la mort… Ens hauria agradat preguntar-li què entenia per “religiós creient”. Perquè, explicant la seva experiència decisiva, el descobriment de l’invisible com a real, va dir: “A més per a mi, el pas de les idees sobre perfecció social a la idea d’autoperfecció va constituir un moment molt decisiu”. Potser realment no se sentia religiós. Però, per a nosaltres, els creients cristians, ser religiós no és descobrir-se a si mateix com a capaç de crear l’esperit, sinó justament acceptar i relacionar-se, vincular-seamb l’altre, sortir de si mateix estimant.

Les religions orientals i la mentalitat moderna descobreixen l’esperit. Però la nostra fe descobreix i cultiva l’esperit que surt d’un mateix estimant absolutament l’Amor absolut.