Benvolguts germans i germanes,
En aquesta catequesi vull parlar breument del temps de Quaresma, que comença avui amb la litúrgia del Dimecres de Cendra. Es tracta d´un itinerari de quaranta dies que ens conduirà al Tridu pasqual, memòria de la passió, mort i resurrecció del Senyor, el cor del misteri de la nostra salvació. En els primers segles de vida de l´Església aquest era el temps en què els qui havien sentit i acollit l´anunci de Crist iniciaven, pas a pas, el seu camí de fe i de conversió per arribar a rebre el sagrament del baptisme. Es tractava d´un acostament al Déu viu i d´una iniciació a la fe que havia de realitzar-se gradualment, mitjançant un canvi interior per part dels catecúmens, és a dir, dels qui desitjaven fer-se cristians, incorporant-se així a Crist i a l´Església.
Successivament, s´invitava també els penitents i després tots els fidels a viure aquest itinerari de renovació espiritual, per conformar cada cop més la seva existència a la de Crist. La participació de tota la comunitat en els diversos passos de l´itinerari quaresmal subratlla una dimensió important de l´espiritualitat cristiana: la redempció, no d´alguns, sinó de tots, està disponible gràcies a la mort i resurrecció de Crist. Per tant, sigui els qui recorrien un camí de fe com a catecúmens per a rebre el baptisme, sigui els qui s´havien allunyat de Déu i de la comunitat de la fe i cercaven la reconciliació, sigui els qui vivien la fe en plena comunió amb l´Església, tots sabien que el temps que precedeix a la Pasqua és un temps de metànoia, és a dir, de canvi interior, de penediment; el temps que identifica la nostra vida humana i tota la nostra història com un procés de conversió que es posa en moviment ara per a trobar el Senyor al final dels temps.
Amb una expressió que s´ha fet típica en la litúrgia, l´Església denomina el període en què hem entrat avui Quadragesima, és a dir, temps de quaranta dies, i, amb una clara referència a la Sagrada Escriptura, ens introdueix així en un context espiritual precís. De fet, quaranta és el número simbòlic amb què tant l´Antic Testament com el Nou representen els moments més destacats de l´experiència de la fe del poble de Déu. És una xifra que expressa el temps de l´espera, de la purificació, de la tornada al Senyor, de la consciència que Déu és fidel a les seves promeses. Aquest número no constitueix un temps cronològic exacte, resultat de la suma dels dies. Indica més aviat una perseverança pacient, una llarga prova, un període suficient per a veure les obres de Déu, un temps dins el qual és necessari decidir-se i assumir les pròpies responsabilitats sense més dilacions. És el temps de les decisions madures.
El número quaranta apareix en primer lloc en la història de Noè. Aquest home just, a causa del diluvi, passa quaranta dies i quaranta nits a l´arca, amb la seva família i amb els animals que Déu li havia dit que portés amb ell. I espera quaranta dies més, després del diluvi, abans de tocar la terra ferma, salvada de la destrucció (cf. Gn 7,4.12; 8,6). Després, la propera etapa: Moisès roman a la muntanya del Sinaí, en presència del Senyor, quaranta dies i quaranta nits, per a rebre la Llei. En tot aquest temps dejuna (cf. Ex 24,18). Quaranta són els anys de viatge del poble jueu des d´Egipte fins a la Terra promesa, temps apte per a experimentar la fidelitat de Déu: «Recorda´t de tot el camí que el Senyor, el teu Déu, t´ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys. […] Els teus vestits no s´han fet malbé, ni se t´han inflat els peus durant aquests quaranta anys», diu Moisès en el Deuteronomi al final d´aquests quaranta anys d´emigració (Dt 8,2.4).
Els anys de pau de què gaudeix Israel sota els Jutges són quaranta (cf. Jt 3,11.30), però, transcorregut aquest temps, comença l´oblit dels dons de Déu i la tornada al pecat. Al profeta Elies li calen quaranta dies per arribar a l´Horeb, la muntanya on es troba amb Déu (cf. 1Re 19,8). Quaranta són els dies durant els quals els ciutadans de Nínive fan penitència per obtenir el perdó de Déu (cf. Gn 3,4). Quaranta són també els anys dels regnes de Saül (cf. Ac 13,21), de David (cf. 2Sa 5,4-5) i de Salomó (1Re 11,41), els tres primers reis d´Israel. També els Salms reflexionen sobre el significat bíblic dels quaranta anys, com per exemple el Salm 95, del qual hem escoltat un passatge: «Tant de bo que avui escolteu la seva veu. No enduriu els cors com a Meribà, com el dia de Massà, en el desert, quan van posar-me a prova els vostres pares, quan em temptaren, tot i haver vist les meves obres. Disgustat durant quaranta anys, vaig dir d´aquella generació: “És un poble de cor esgarriat, que desconeix els meus camins”» (v. 7c-10).
En el Nou Testament Jesús, abans d´iniciar la seva vida pública, es retira al desert durant quaranta dies, sense menjar ni beure (cf. Mt 4,2): s´alimenta de la paraula de Déu, que utilitza com a arma per a vèncer el diable. Les temptacions de Jesús evoquen les que el poble jueu va afrontar al desert però no va saber vèncer. Quaranta són els dies durant els quals Jesús ressuscitat instrueix els seus, abans d´ascendir al cel i enviar l´Esperit Sant (cf. Ac 1,3).
Amb aquest nombre recurrent -quaranta- es descriu un context espiritual que continua sent actual i vàlid, i l´Església, precisament mitjançant els dies del període quaresmal, vol mantenir-ne el valor perenne i fer-nos-en present l´eficàcia. La litúrgia cristiana de la Quaresma té com a finalitat afavorir un camí de renovació espiritual, a la llum d´aquesta llarga experiència bíblica, i sobretot aprendre a imitar Jesús, que en els quaranta dies passats al desert va ensenyar a vèncer la temptació amb la paraula de Déu. Els quaranta anys del pelegrinatge d´Israel pel desert presenten actituds i situacions ambivalents. Per una part, són el temps del primer amor amb Déu i entre Déu i el seu poble, quan ell li parlava al cor, indicant-li contínuament el camí que havia de recórrer. Déu, per dir-ho així, havia fixat la seva residència enmig d´Israel, el precedia dins un núvol o d´una columna de foc, li proveïa cada dia l´aliment fent que baixés el mannà i que brollés aigua de la roca. Per tant, els anys passats per Israel al desert es poden veure com el temps de l´elecció especial de Déu i de l´adhesió a ell per part del poble: temps del primer amor. Per altra part, la Bíblia mostra així mateix una altra imatge del pelegrinatge d´Israel pel desert: també és el temps de les temptacions i dels perills més grans, quan Israel murmura contra el seu Déu, voldria tornar al paganisme i es construeix els seus ídols, perquè sent l´exigència de venerar un Déu més proper i tangible. També és el temps de la rebel·lió contra el Déu gran i invisible.
Aquesta ambivalència, temps de la proximitat especial de Déu -temps del primer amor-, i temps de temptació -temptació de tornar al paganisme-, la tornem a trobar, de manera sorprenent, en el camí terrenal de Jesús, naturalment sense cap compromís amb el pecat. Després del baptisme de penitència en el Jordà, en què assumeix sobre seu el destí del servent de Déu que renuncia a ell mateix i viu per als altres i s´introdueix entre els pecadors per a carregar damunt seu el pecat del món, Jesús es dirigeix al desert per estar quaranta dies en profunda unió amb el Pare, repetint així la història d´Israel, tots els períodes de quaranta dies o anys a què he al·ludit. Aquesta dinàmica és una constant en la vida terrenal de Jesús, que cerca sempre moments de soledat per pregar al seu Pare i romandre en íntima comunió, en íntima soledat amb ell, en comunió exclusiva amb ell, i després tornar enmig de la gent. Però en aquest temps de «desert» i d´encontre especial amb el Pare, Jesús es troba exposat al perill i és assaltat per la temptació i la seducció del Maligne, el qual li proposa un camí messiànic diferent, allunyat del projecte de Déu, perquè passa pel poder, l´èxit, el domini, i no pel do total a la creu. Aquesta és l´alternativa: un messianisme de poder, d´èxit, o un messianisme d´amor, d´entrega d´ell mateix.
Aquesta situació d´ambivalència descriu també la condició de l´Església en camí pel «desert» del món i de la història. En aquest «desert» els creients, certament, tenim l´oportunitat de fer una experiència profunda de Déu que enforteix l´esperit, confirma la fe, alimenta l´esperança i anima la caritat; una experiència que ens fa partícips de la victòria de Crist sobre el pecat i sobre la mort mitjançant el sacrifici d´amor a la creu.
Però el «desert» també és l´aspecte negatiu de la realitat que ens envolta: l´aridesa, la pobresa de paraules de vida i de valors, el laïcisme i la cultura materialista, que tanquen la persona a l´horitzó mundà de l´existència sostraient-li qualsevol referència a la transcendència. Aquest és també l´ambient en què el cel que hi ha sobre nostre s´enfosqueix, perquè el cobreixen els núvols de l´egoisme, de la incomprensió i de l´engany. Malgrat això, també per a l´Església d´avui el temps del desert pot transformar-se en temps de gràcia, perquè tenim la certesa que fins i tot de la roca més dura Déu pot fer que brolli l´aigua viva que treu la set i restaura.
Estimats germans i germanes, en aquests quaranta dies que ens conduiran a la Pasqua de Resurrecció podem trobar nous valors per acceptar amb paciència i amb fe totes les situacions de dificultat, d´aflicció i de prova, conscients que el Senyor farà sorgir de les tenebres el nou dia. I si restem fidels a Jesús, seguint-lo pel camí de la creu, se´ns donarà novament el clar món de Déu, el món de la llum, de la veritat i de l´alegria: serà l´alba nova creada per Déu mateix. Feliç camí de Quaresma a tots vosaltres!
