Data: 2 de juliol de 2023
Benvolgudes i benvolguts, avui l’Església diocesana de Tarragona està de festa. Aquesta tarda seran ordenats a la Catedral dos nous diaques, en Josep i en Juanjo.
Però, què és el diaconat? En el llibre dels Fets dels Apòstols es descriu admirablement la vida dels primers cristians de Jerusalem «amb un sol cor i una sola ànima» (Ac 4,32). D’una forma gairebé idealitzada, es descriu que vivien units i, fins i tot, s’explicita que «cap d’ells considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (ibíd.). Però, malgrat això, sorgeixen dificultats, perquè la distribució dels béns no s’havia fet de manera adequada —almenys amb els emigrants, que al capdavall són els més febles—, ja que les vídues dels deixebles de llengua grega manifesten una queixa de desatenció (cf. Ac 6,1). Davant aquesta situació de conflicte intern, el passatge relata d’alguna manera l’origen d’una nova organització de la comunitat cristiana de Jerusalem per l’autoritat dels Dotze. Els Apòstols creen una nova forma de diakonía per al ministeri de la caritat en el servei diari a les vídues i als pobres, que encomanen a set persones de «bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny» (Ac 6,3). La comunitat presenta aquestes persones i els Apòstols, «després de pregar, els imposaren les mans» (Ac 6,6). Són molts els qui han vist en aquest passatge l’inici del que serà posteriorment el diaconat en la vida de l’Església. Els Apòstols donen en aquells moments una resposta teològica i pastoral a un problema social de la vida diària, tot diferenciant, però integrant sense separar, la subsistència o l’aliment diari i la Paraula de la fe. Perquè també la distribució del pa, el servei de donar aliments als pobres, el servei de la caritat ha de fer-se amb Esperit i amb saviesa.
A partir d’aquí, i després de moltes vicissituds històriques que ara no podem descriure, el diaconat s’ha configurat en la tradició viva de l’Església com el grau primer del sagrament de l’orde. Perquè, com recorda la Constitució dogmàtica sobre l’Església del Concili Vaticà II, «el ministeri eclesiàstic establert per Déu és exercit en diversos ordes per aquells que ja d’antic són anomenats bisbes, preveres i diaques» (LG 28). També, des del Vaticà II, el diaconat no és merament un ministeri de simple pas cap al presbiterat, sinó que pot ser conferit de forma permanent. En aquest cas, els candidats poden estar casats, com és el cas dels nostres dos candidats. Quan és així, per a l’ordenació, han de tenir el consentiment i la col·laboració de llurs esposes.
El bisbe, com a cap i servidor d’una Església local, mai no actua sol, sempre té com ajudants els preveres i els diaques (cf. LG 20). Mentre els preveres col·laboren amb el bisbe en el servei d’actuar fent present el Crist, cap de l’Església, per mitjà del ministeri de la santificació, de l’anunci de l’Evangeli i de la direcció de la comunitat, els diaques assisteixen el bisbe diocesà en la seva diaconia al servei del poble de Déu, en la triple tasca de la Paraula, la litúrgia i la caritat. De fet, l’antiga tradició eclesial testimonia una intensa activitat diaconal al servei dels pobres, al servei de l’Evangeli i al servei de la comunitat. Per tant, els diaques tenen com a model Crist servidor i com a finalitat ajudar l’Església a viure activament la seva dimensió servidora. Demano la pregària a tots els diocesans per tal que així sigui en els dos candidats que avui seran ordenats.
Ben vostre,
