Data: 10 de setembre de 2023
Benvolgudes i benvolguts, quantes vegades hem escoltat en qualsevol circumstància expressions com la de «parlant la gent s’entén», que sempre és necessari «un diàleg constructiu» per arreglar les diferències entre persones o que «d’aquest tema n’haurem de parlar perquè no ens entenem». A redós de l’Evangeli d’aquesta setmana XXIII de durant l’any, immersos en els treballs i les suors del retorn a la normalitat amb l’inici d’un nou curs que, al nostre arquebisbat, s’ha estrenat amb un bon nombre de nomenaments i canvis en l’organització, s’escau aquesta proposta d’aturar-nos a pensar en comunitat per avançar tots plegats en els objectius plantejats. I vet aquí que la manera més efectiva de fer avançar les coses i les persones és el diàleg. Per a nosaltres, la gent cristiana, el diàleg s’ha d’inspirar sempre en aquell diàleg primigeni, que és el diàleg més fecund possible que existeix, el diàleg de Déu amb la Creació, el diàleg que es dona entre Déu i l‘ésser humà. Impregnades d’aquest diàleg, les nostres paraules restaran inspirades en el desig d’entesa, de pau i de progrés que el diàleg de Déu amb la seva pròpia Creació ha aconseguit.
A l’origen etimològic de la paraula diàleg hi trobem l’expressió «a través de la paraula» (dia-logos), que és també una forma d’ampliar el significat que tenim de la paraula fins arribar a un sentit que inclou la transmissió d’una idea o un saber. Vet aquí per què nosaltres diem que un bon diàleg és garantia de progrés, d’eliminació de conflictes i de futur: Perquè tenint present Déu en els nostres diàlegs tenim la certesa d’un diàleg que sempre dona fruit. I per què?, encara podem tornar a preguntar: Perquè en dialogar amb els sentiments que s’escauen a fills i filles de Déu el que fem és donar preferència a la Revelació i a l’Encarnació, els dos punts àlgids del diàleg entre Déu i la humanitat. Per la Revelació, Déu s’ha presentat sense condicions; per l’Encarnació, Déu ens ha parlat per boca de Jesús amb la certesa que, aquest fet tan senzill, és tot un esdeveniment espiritual. Per això, així com el diàleg de la Salvació no va tenir en compte els mèrits d’aquells a qui anava dirigit ni els resultats a aconseguir, també el nostre diàleg l’hem d’exercir sense límits i sense estratègies de possibles rendiments (cf. Sant Pau VI, Enc. Ecclesiam suam, 36).
Apliquem ara nosaltres en els nostres diàlegs mundans aquest esdeveniment espiritual. Apliquem-lo a la família, als massa sovint agressius entorns laborals, a la nostra convivència bàsica i, sobretot, apliquem-lo a l’educació. A dialogar se n’aprèn i nosaltres hem de procurar que qui s’està formant aprengui aquest difícil art, sobretot en la nostra conversa diària i ordinària. I que ho faci captant l’origen diví del diàleg, com abans us he dit.
I deixeu que, per acabar, encara repassi les bases necessàries del bon diàleg: Escoltar de cor l’altra persona; esforçar-nos per entendre sincerament el que ens està explicant, és a dir, el seu punt de vista; reconèixer que pot ser que tingui raó en el que diu; explicar jo, amb la mateixa condició de llibertat, el meu punt de vista, la meva opinió; i, finalment, estar sempre en disposició de matisar, rectificar o adequar la meva idea a la del meu interlocutor. Aquest sentit és el que avui recullen les lectures de la missa dominical. I sant Pau ho resumeix en aquella cèlebre expressió: «Estimar és tota la llei» (Rm 13,10). Que tinguem totes i tots un bon curs.
Ben vostre,
