Data: 30 d’abril de 2023
Benvolgudes i benvolguts, durant el temps de Quaresma, en el qual hem demanat al Senyor el do de la conversió, hem enyorat una paraula essencial en la vida dels cristians: «Al·leluia.» No es tracta simplement d’una norma litúrgica. L’Església, bona mestra, ens ha convidat a no pronunciar-la per tal que després puguem intensificar-ne el contingut. Com un dejuni ben fet, ens permet assaborir millor l’àpat festiu de l’àgape cristiana.
Que ara, en el temps pasqual, el cantem, el recitem i l’aclamem no té cap sentit, però, si no aprofundim en el seu significat més ple. Com sabem, el mot hebreu «Al·leluia» es pot traduir per “lloeu Déu”, i és emprat en la Sagrada Escriptura en moments de joia i d’entusiasme davant l’existència divina i les seves gestes a favor de la humanitat.
En efecte, els autors bíblics no dubten a cantar Jahvè, enardits per descobrir els seus atributs: creador, bo, poderós, just, fidel, veraç, misericordiós… El Déu que es revela a Israel es fa estimar, perquè totes les seves accions van encaminades al benestar del poble, a fer de cada persona un ésser lliure i complet. La resposta adequada és, per tant, l’acció de gràcies i la lloança, dues actituds que solen anar juntes. Llegim en el llibre dels Salms: «Jo, Déu meu, soc un pobre sofrent; que em sostingui la teva salvació. Els meus càntics lloaran el nom de Déu, li donaré gràcies per la seva grandesa. Això plaurà al Senyor més que una ofrena, més que un toro i un vedell ja fet» (Sl 69,30-32).
En els escrits bíblics queda clar que Déu prefereix el nostre amor i el nostre reconeixement més que no els actes sacrificials o l’acumulació de mèrits. Aquesta idea s’eixampla en els ensenyaments de Jesús, que aprofita tota circumstància per explicar-la, com sentim clarament per boca d’aquell mestre de la Llei: «Amb tota la raó dius que ell [el Senyor] és l’únic i que no n’hi ha d’altre fora d’ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l’enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis» (Mc 12,32-33).
En la nostra manera de viure cristianament, en el nostre dia a dia, en som prou conscients? A Déu li plau que reconeguem la seva santedat, que ens meravellem de la seva proximitat, que ens deixem captivar per la seva bellesa. La lloança per excel·lència s’anomena Magnificat, el poema amb què Maria reconeix que és l’amor de Déu, i no les nostres suposades grandeses, el que ens fa gaudir de la vida en plenitud; un cant que s’actualitza i s’omple de contingut quan cadascun de nosaltres l’experimenta, a Ell, ben viu en la pròpia història.
L’al·leluia de Pasqua, solemne i emocionant, disposa el nostre interior per rebre la bona nova de l’Evangeli: Jesús ressuscitat «eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Ap 21,4). Podrem cantar-lo des de la tebior o la inconsciència? Que cada al·leluia neixi d’una ànima elevada, del fons del cor, d’un impuls espiritual i afectiu. Reunits en assemblea santa, que aquests al·leluies siguin testimoni de comunió i, així, llum del Ressuscitat per a tots els homes i dones que ens envolten.
Ben vostre,
