Data: 26 de juny de 2022
El divendres posterior al Corpus Christi celebrem la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús. Es tracta d’una devoció que va arrelar profundament en el poble cristià (de fet, en quasi totes les esglésies trobem una imatge del Sagrat Cor), i que ha produït abundants fruits de vida cristiana. Contemplant el cor ferit de Crist, molts batejats han descobert la riquesa, la grandesa i la profunditat d’un amor que el va portar a entregar la seua vida per tots els homes; s’ha despertat en ells el desig de viure cada dia amb més intensitat en gràcia i en amistat amb el Senyor i d’acostar-se als sagraments de l’Església per a acollir amb goig la gràcia de la salvació. La devoció al cor obert del Salvador va provocar una revitalització de la vida sacramental a l’Església i, amb ella, una intensificació de la vida espiritual que va donar nombrosos fruits de santedat i de caritat.
Aquest fet em porta a compartir amb tots vosaltres una preocupació que tinc com a bisbe i pastor d’aquesta diòcesi de Tortosa, encara que soc conscient que no ens afecta únicament a nosaltres. Mentre que la tasca social i caritativa de l’Església és socialment ben valorada i cada dia més visible, pel que fa als sagraments, ens trobem en una situació d’abandó per part de molts batejats de la vida sacramental: alguns pares que van rebre en el seu moment el baptisme, actualment ja no el demanen per als seus fills o ja no sembren en el seu cor el desig de rebre al Senyor en l’Eucaristia; molts batejats han abandonat de fet la participación en la Missa dominical; el sagrament del matrimoni i el projecte que comporta de formar una família cristiana s’ha convertit en un fet extraordinari en la nostra societat; la pràctica del sagrament de la penitència és també minoritària entre els batejats; el ministeri sacerdotal, amb les exigències de vida que comporta, no és una cosa socialment valorada; fins i tot molts cristians compromesos els consideren quelcom secundari en la seua vivència de la fe.
Davant aquest fenomen que constatem en la vida de les nostres parròquies, alguns pensen que la solució passa per un canvi en la doctrina sacramental de l’Església per a adaptar-la a la situación que estem vivint. L’espiritualitat catòlica es basa en la convicció que la vida sacramental constitueix la base de la vida espiritual i del compromís dels cristians en el món. Si contemplem la historia de l’Església descobrim que quan s’ha intensificat la pràctica dels sagraments, hi ha hagut fruits més abundants de santedat i de caritat; i que quan s’han abandonat o s’han considerat com a elements secundaris, la vida eclesial s’ha empobrit.
En la base d’aquest fet hi ha una profunda raó teològica: l’Església no viu per ella mateixa. Com va dir el papa sant Pau VI en el Credo del Poble de Déu, ella no gaudeix d’una altra vida més que de la vida de la gràcia. Això significa que les fonts de la vida sobrenatural que ella està cridada a oferir al món es troben en els sagraments que van nàixer del cor obert de Crist, per la qual cosa, únicament alimentant-nos constantment en ells, podem ser autèntics cristians. Quan considerem les nostres accions més importants que la gràcia que rebem del Senyor, la nostra vida cristiana llangueix i l’Església deixa de ser testimoniatge de santedat.
