Data: 6 de juny de 2021
La pandèmia ha posat en qüestió moltes coses i ha desvetllat molts interrogants que restaven soterrats i només afloraven de tant en tant, quan les circumstàncies ho forçaven. Això ha passat en tots els àmbits de la vida i, per descomptat, en el terreny de la fe. No ho considerem una desgràcia, sinó una oportunitat de guarició, perquè allò que està malalt i amagat acaba podrint-se i pot arribar a ser mortal.
Un d’aquests interrogants es planteja a partir del fet que el confinament ens ha forçat a viure la fe a casa, prescindint de la missa i, en general de la vida dels sagraments. Els nous sistemes de comunicació han facilitat aquesta vivència. Són una gran ajuda. Tot i això, que per a molts ha estat un descobriment, ha provocat alhora la pregunta: aquesta experiència no està malament!, per què hem d’anar a missa? I la por al contagi, unit a la mandra, precipiten la decisió: “no cal anar a missa”. A més, per què els sagraments?; el perdó, la fe, els compromisos (matrimoni, sacerdoci), ¿no són abans de res quelcom que es viu en el cor, entre cadascun i Déu? ¿No té raó la reforma protestant quan diu que sols són expressió del que hom creu, i que per tant se’n pot prescindir? ¿No hi ha moltes espiritualitats que et fan viure la interioritat del cor, que és el més important? “Déu i jo, Déu (o el que sigui aquest ésser que imagino) i la meva interioritat és el que em dona pau…”.
Tot i així, la pandèmia ha suscitat un altre sentiment contraposat: sentim una veritable ànsia del contacte físic. La necessitat de l’abraçada a la persona estimada, a la persona que, segurament hom podia veure o escoltar cada dia per via telemàtica. Alguna cosa ens passa que no n’hi ha prou amb la paraula, ni la imatge “a distància”… El gest presencial, el contacte físic, afegeix veritat a l’afecte interior. La presència física, aquest sagrament de l’esperit!
Per aquesta via podem albirar quelcom del que Déu sentia dins seu, deixant-se portar pel seu amor al món i a la humanitat creada. Ell certament podia estimar de veritat a tothom, però ¿com arribarien els homes i dones a conèixer-lo i estimar-lo amb plena veritat, tal com eren, és a dir, no sent àngels ni esperits purs, sinó éssers de carn i ossos? I així, va decidir prendre carn humana, real i històrica. Des de llavors, Déu, el Déu de Jesucrist, es fa accessible en carn humana.
Sembla que Déu sentia alguna cosa semblant a l’ànsia que viu avui la gent per “l’abraçada”, el petó, donar-se la mà. Una tradició teològica i espiritual molt antiga anomena l’Encarnació “l’abraçada de Déu a la humanitat”.
Per això, encara que ens sembla estrany (i els teòlegs donarien un munt d’explicacions), diem que existeix la carn i el cos de Déu. Així va ser en Jesucrist. I així s’esdevé entre nosaltres quan, en combregar, diem “Amén” a l’aclamació “el Cos de Crist”. Un “Amén” a tocar i assaborir el Cos Eucarístic de Crist, i també el seu Cos Místic, que som l’Església, tots els germans.
L’amor perfecte cerca la celebració sensible. En ella s’activen tots els nostres sentits, els corporals, els psicològics, els espirituals, per a rebre i donar, sentir-se estimat i estimar. I així, diem que en la litúrgia, particularment en la celebració de l’Eucaristia, es realitza el misteri que som; una comunió visible de germans en Crist.
