Data: 3 d’abril de 2022
Un bon sacerdot, Mn. Joan Sanchis Ferreiró, mort recentment, que lliurà gran part de la seva vida com a missioner en la diòcesi de Copiapó (Xile), va publicar fa uns cinc anys una mena de crònica de la tasca evangelitzadora de sacerdots valencians, i bon nombre de barcelonins, durant els últims 25 anys. Era un complement d’una altra crònica semblant referida als 25 anys anteriors en els quals la diòcesi de València va treballar fundant l’església de Copiapó. Aquesta crònica té per títol “Hem vist florir el desert”.
Aquest títol li fou suggerit per un fenomen que s’esdevé periòdicament en el desert d’Atacama, al nord de Xile. Una breu pluja, arrossegada per vents del Pacífic, fa que una catifa de flors entapissi el desert durant un temps. Un espectacle bell i inesperat quan hom contempla la planura àrida i seca del desert. Per a aquest sacerdot, la tasca pastoral que al llarg dels anys s’ha realitzat és un veritable pas del desert a una bella florida.
Aquest fenomen natural va servir de paràbola per a l’orant del Salm 125(126). El desert del Negueb a Palestina, de tant en tant, s’omple de torrents com a efecte de pluges intenses, creant espais verds i fèrtils. El salm expressa el desig que el Senyor canviï la sort del poble com els torrents del Negueb, així com va canviar la sort d’Israel quan va fer que el poble tornés de l’exili.
Resulta interessant fixar-se que aquesta imatge subratlla el fet que és el mateix desert el lloc de la florida. Això és el que més ens sorprèn. Déu no salva evitant-nos el desert o traslladant-nos a llocs més fàcils o plaents, com solem fer per a alliberar-nos del sofriment. És el mateix desert, que per si mateix és incapaç de florir i donar fruit, el que es transforma en un jardí.
Des d’aquí entenem tot el que resem i cantem sobre l’“arbre de la Creu”. La Creu, per si mateixa, no és digna d’elogi, no és bell un instrument de tortura i mort. En canvi la litúrgia, la pietat, la teologia la veu bella, fecunda, florida. No és cap altra, sinó la mateixa Creu on va morir Crist.
Qui ho pot entendre?
Potser aquell que ha travessat el desert en nom de Jesús, com aquell sacerdot, que va donar la vida servint durant anys en un terreny aparentment estèril, el desert de l’absència de resultats visibles. Potser aquells creients que van patir l’exili, sense deixar de confiar en el Déu fidel de l’Aliança. El secret rau a sostenir el pas sense defallir, renovant cada dia la fe.
En tot cas, no podem oblidar que el desert torna a ser desert i que no deixarem de caminar-hi, encara que no gaudim cada dia d’un bell jardí de flors.
Això sí, el que ens permet fer un pas rere l’altre és la perspectiva en l’horitzó, no sols d’un petit oasi o d’una pluja benèvola, sinó d’un autèntic paradís. El paradís que va obrir per a nosaltres Crist. Ell va caminar pel nostre desert, va compartir la nostra sequedat i els nostres fracassos, per a, finalment, aconseguir la glòria.
No hi ha cap altre camí.
