Data: 18 de desembre de 2022
Hem intentat viure el camí de l’Advent, somiant experimentar la trobada entre nosaltres, que desitgem i busquem Déu, i Déu que ens busca i ens crida. Sabem que aquest somni no és fàcil d’aconseguir. Perquè, si bé estem segurs que Déu, una vegada més, ens busca, no estem tan segurs que nosaltres el busquem a Ell. I, sobretot, que el que busquem coincideixi amb el que Ell ens ofereix. Sabem també que aquesta trobada és semblant a la llavor que, en trobar una terra bona i oberta, germina, creix i dona fruit.
El Senyor no va permetre que en aquesta recerca anéssim a les palpentes. Al llarg de la història va haver-hi moltes trobades fructíferes, que ens poden servir de referència. Però la trobada definitiva, modèlica, entre la humanitat, delerosa i buscadora, i Déu que crida, desitjós de la humanitat concreta, es va produir en Maria, la Mare de Jesús.
Des de sempre, des de la comunitat primitiva, l’Església ha vist en Maria la representació del Poble –i de tota la humanitat– anhelosa del Messies Salvador. Com a dona jueva, hereva de la tensió expectant del messianisme jueu, vivia oberta a un futur en el qual Jahvè actuaria salvant el Poble.
Però amb una particularitat. Ja vam dir que en el Poble Jueu contemporani de Jesús hi havia molts messianismes, alguns d’ells amb la pretensió de construir el Regne Messiànic mitjançant el compromís, l’ús de la força o l’estratègia política. Maria, en canvi, segons veiem en el llenguatge que utilitza en el càntic del Magníficat, va buscar viure l’expectació i l’esperança per la via de la humilitat (“ha mirat la humilitat de la seva serventa”), la pobresa (“omple de béns els pobres”) i la confiança en el Déu fidel de les promeses (“com ho havia promès als nostres pares”).
La trobada perfecta es va donar, en efecte, en el moment de l’Anunciació. Déu, buscant una humanitat adequada, es va fixar en Maria: “Déu t’ha concedit la seva gràcia”. Sembla ser que Déu es fa trobadís als qui el busquen, esperen, des de la pobresa, la humilitat i la confiança en Ell. Res a veure amb els qui pretenen “construir” el Regne. La raó es trobaria en el fet que la salvació només vindrà per la trobada i aquesta sols es produirà en les persones disponibles, obertes a la presència i l’acció de Déu.
Tal com es va realitzar aquesta meravellosa trobada, entenem que va ser l’abraçada entre Déu i la humanitat, “a la vall de la dissemblança”, com diria sant Agustí. És a dir, a la vall on va descendir el Déu altíssim despullant-se de la seva glòria i on descendeix la humanitat, despullada del seu orgull i del seu poder. El si de Maria és el si humil de tota humilitat.
Sempre recordem la menuda porta d’accés a la Basílica de Santa Maria de Betlem. Hom hi ha d’entrar ajupint-se. Perquè no hi ha cap altra manera d’accedir al misteri de Déu fet home en el si de Maria.
Aquesta porta és petita, però roman oberta, per a tot el que vulgui entrar i endinsar-se en el misteri de l’amor de Déu. Ell continua buscant humanitat anhelant i disponible per tal de fer-se present i salvar-la des de la seva pròpia història.
