Data: 6 de desembre de 2020
Benvolguts i benvolgudes,
Dimarts vinent, solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria, celebrarem el Dia del Seminari. Aquesta jornada, com es fa cada any, era prevista per al passat mes de març en el diumenge més proper a Sant Josep, però el confinament de la pandèmia ho va impedir. Per tant, el dia de la Puríssima som invitats a pregar especialment per les vocacions sacerdotals i pel nostre Seminari. A Catalunya no s’han regatejat esforços en aquest camp apostòlic. Des de fa bastants anys, els candidats a esdevenir capellans diocesans es formen als Seminaris de Barcelona ide Terrassa i al Seminari Major Interdiocesà. En aquest últim hi tenim els seminaristes de la nostra arxidiòcesi de Tarragona, juntament amb els de la resta de les diòcesis de la província eclesiàstica: Girona, Lleida, Urgell, Tortosa, Solsona i Vic. Tots els seminaristes estudien a la Facultat de Teologia de Catalunya, amb seu a Barcelona. El centenar escàs de candidats a esdevenir capellans diocesans, si sumem aquests tres seminaris, constitueix un signe de vida i esperança. Tot i que convindrien moltes més vocacions, el nostre Seminari prepara braços joves per als conreus: «La collita és abundant, però els segadors són pocs…» (Mt 9,37).
La vida del prevere només s’entén com una «vida segons l’Esperit». El mateix prevere, mogut per l’Esperit, s’ha deixat convertir per dins i es dóna enterament per a l’edificació de l’Església, el Poble sant de Déu. La vida i el servei dels capellans és un capital vocacional de gran valor. La seva missió esdevé un signe, una senyera alçada, que fa sacramentalment present la realitat de l’amor de Déu als homes. D’aquí que, per mitjà del conreu d’una vida santa, els capellans, abans de ser «pastors missioners», com s’indica en el lema d’enguany, han de viure en l’escola dels autèntics deixebles. Sant Agustí mateix, en un famós sermó sobre els pastors, afirma amb una gran bellesa que el pastor és també un cristià, membre del ramat que Jesús ha congregat al seu voltant: «Ser cristià se m’ha donat com a do propi; ser bisbe, en canvi, ho he rebut per al vostre bé» (Sermo 46).
És tota l’Església diocesana qui ha de fer seva la tasca de promoure vocacions al ministeri ordenat. Però cal un clima nou. El Concili Provincial Tarraconense ens proposava admirablement «d’estimular en les comunitats un nou clima que faci possible de dur a terme una pastoral vocacional entusiasmada. S’ha d’educar en una fe profunda i generosa que ens disposi a servir i a donar la vida» (CPT 153).
Però, primer de tot, cal pregar: «Pregueu, doncs, a l’Amo dels sembrats que hi enviï més segadors» (Mt 9,38). En segon lloc, cal agrair el ministeri sacerdotal com un do de Déu a la seva Església. En tercer lloc, cal continuar treballant pels diversos serveis i vocacions, amb especial cura a la pastoral de joves, dedicant-hi persones que els acompanyin espiritualment.
«Si partim de la convicció que l’Esperit continua suscitant vocacions», afirma el papa Francesc en la seva Exhortació als joves (n. 274), aleshores el que hem de fer és, per coherència amb la nostra pròpia vida, «“tornar a tirar les xarxes” en nom del Senyor, amb tota confiança». «Podem atrevir-nos, i ho hem de fer, a dir a cada jove que es pregunti per la possibilitat de seguir aquest camí.» Que el testimoniatge esperançat de Maria Immaculada ens hi ajudi.
Ben vostre,
