Data: 19 de setembre de 2021
Dissabte que ve, 25 de setembre, els diaques Matteo Bordignon i Santi Martínez seran ordenats preveres en la Catedral de la nostra diòcesi. Amb Christian Pinto, ordenat l’abril passat, són tres els nous sacerdots que s’incorporen al presbiteri diocesà. Vull convidar-vos, en primer lloc, a donar gràcies a Déu per aquests nous sacerdots que són un regal per a les comunitats cristianes que formem aquesta porció del Poble de Déu que pelegrina cap al Regne en terres tortosines.
La possibilitat del sacerdoci no entra en l’horitzó vital de la majoria dels joves del nostre món, fins al punt que molts no arriben a entendre els motius que justifiquen una decisió com aquesta. En èpoques passades la vocació sacerdotal era una opció social i culturalment acceptada, i fins i tot positivament valorada. A pesar que la immensa majoria dels sacerdots viuen amb generositat i lliurament la seua vocació, avui no és un ministeri socialment valorat. Des d’un punt de vista humà, estem davant una decisió que implica una ruptura amb els paràmetres de la cultura dominant. Per això hem de demanar al Senyor que els concedeixi la gràcia per a viure el seu ministeri amb senzillesa, humilitat, alegria i desig de servir-lo amb santedat malgrat les dificultats, la indiferència i la incomprensió que puguen experimentar en alguns moments de la vida sacerdotal.
La situació que estem vivint pot ser purificadora per a l’Església, perquè evita motivacions inautèntiques en l’opció vocacional: avui no es pot desitjar el sacerdoci per poder o prestigi. Si ens preguntem per les raons que poden portar a un jove a oferir-se al Senyor i entregar-li totalment la seua vida i la seua persona, descobrirem que, en el fons, això només s’explica quan es viu una amistat amb Jesús tan forta que el porta a sentir passió pel seu Regne, a estimar a tots amb el mateix amor de Crist, a desitjar que tots els homes i dones del nostre món arriben a conèixer-lo i a estimar-lo. El Senyor li va confiar a Pere la missió de pasturar les ovelles del seu ramat després de preguntar-li tres vegades si l’estimava. Us convido a pregar perquè siguen homes d’oració, perquè el seu amor a Crist no vaja de menys a més, sinó que siga cada dia més fort i alimente la seua vida sacerdotal.
Els instruments amb els quals hauran de realitzar la seua missió són senzills i aparentment poc eficaços: la Paraula de l’Evangeli; la celebració dels sagraments per mitjà dels quals arriba a tots l’amor i la gràcia de Déu; la proximitat a les persones, especialment als qui més pateixen; l’amor a les comunitats que els seran confiades, sense fixar-se en primer lloc en les seues pobreses, sinó en la vida evangèlica que hi ha en elles; i l’oració per tots. Només d’aquesta manera podran ajudar-les a créixer en la vida cristiana.
Personalment m’interroga sempre un text de la litúrgia de les hores en la festa dels sants pastors de l’Església: el bon pastor és aquell que estima molt els seus germans, que prega molt pel seu poble, que entrega la vida per les seues ovelles. Demanem al Senyor pels nous sacerdots, perquè aquest siga l’ideal de les seues vides.
