Data: 27 de juny de 2021
Seguim compromesos en la defensa de la vida humana.
I hem reconegut la dificultat que trobem per a iniciar un diàleg obert i sincer amb els qui defensen l’eutanàsia. Tal com diem, partim de conceptes de “dignitat humana, llibertat, drets humans”, diferents. És inevitable en aquest punt relacionar la qüestió de l’eutanàsia amb la de l’avortament provocat. En tots dos casos trobem el mateix obstacle: el diàleg que vaig mantenir amb una defensora de l’avortament provocat va arribar a un punt en què ja no podíem avançar. Ella tenia molt clar que el dret a la llibertat individual de la mare prevalia sobre el dret a viure del fill engendrat en el seu si.
Un altre dia vaig ser convidat a un col·legi per a trobar-me amb els alumnes de l’últim curs de batxillerat. Mantinguérem un diàleg lliure. Una jove em va interpel·lar dient que per quina raó l’Església no acceptava l’eutanàsia en cas de malalts terminals i afectats per grans sofriments, si ells la demanaven. Vaig notar, per la seva vehemència, que potser havia conegut de prop algun cas semblant. Per això vaig començar responent que jo coneixia casos concrets de persones en situació de profund dolor i abocades a una mort certa. Però vaig acabar dient que, per als cristians, la vida d’una persona val, és digna de ser viscuda, estigui en la situació que estigui, mentre aquesta persona pugui estimar (independentment del nivell de consciència actual). Ella va respondre que hi ha situacions en què no es pot estimar.
Arribem a un punt en què les concepcions bàsiques sobre “amor”, “valor i dignitat”, dret a viure, sentit de l’existència, etc. anaven per camins diferents. Crec que era ocasió de testimoniar davant el grup de joves aquests missatges, que són centrals en la nostra fe. No sé si me’n vaig sortir.
Com donar a entendre que no som –ras i curt– lliures, no tenim simplement dret a ser-ho, sinó que “és la Veritat el que ens fa lliures” (Jn 8,31-32), una Veritat, ben cert, que cal buscar i que s’aconsegueix després d’un seguiment constant i apassionat…?
La veritat d’una persona malalta terminal, afectada pel dolor, per a nosaltres, és molt diferent de la veritat i el valor que li sol donar una societat basada en la utilitat, el rendiment o la denominada “qualitat de vida”. Què significa “qualitat de vida” en boca d’un jutge, que ha de sentenciar segons la llei vigent, o d’un sanitari que apunta la possibilitat de l’eutanàsia, o d’un familiar del malalt, que, en nom de l’afecte, autoritza l’eutanàsia?
No cal recordar aquí que l’Església no defensa el sofriment, sinó l’aplicació de cures pal·liatives en casos extrems.
L’inici de la vida humana, com el seu final, estan marcats pel desvaliment. Però “desvalgut”, per al cristià (i per a no pocs inspirats en un sa humanisme) no significa “no-vàlid” per a la vida, sinó veritablement digne d’ésser particularment estimat, que requereix l’ajuda dels qui encara “som vàlids”… fins que Déu vulgui.
