Data: 23 de febrer de 2025
Fa uns quinze dies que va tenir lloc a Madrid el Congrés de Vocacions organitzat per la CEE. Va ser un gran goig compartir un cap de setmana amb gairebé 3000 participants i sobretot amb l’Equip diocesà compost per 22 persones, que representen les diferents vocacions per a la missió que vivim en la nostra Església diocesana. Va ser un cap de setmana per a recordar la importància de passar del jo i el tu al nosaltres, el nosaltres de la família, del presbiteri, de la congregació, del moviment, al nosaltres de l’Església que sempre és una Església particular, una diòcesi en comunió amb la resta de la diòcesi sota la guia del bisbe de Roma.
Vam sentir que les comunitats de la nostra diòcesi vau venir amb nosaltres i que hi anàvem també en el vostre nom. En cada diòcesi es concreta i desplega la catolicitat de l’Església. Hem recordat la importància de tornar a la font de la identitat que ens uneix, el baptisme, on tot comença. I sobretot hem coincidit a afirmar que la primera vocació comuna a tots els batejats és la vocació a la vida, al servei de la vida i al servei de Déu i del seu Poble en la diversitat de ministeris i carismes. Vam veure l’inseparable nexe que hi ha entre vocació i missió, entre Església missionera i Església vocacional. Durant el Congrés vam viure molta comunió, vam compartir i aprendre. Continuarem compartint amb la diòcesi allò que hem après. Ara toca fer costat a l’Equip diocesà de pastoral vocacional, perquè puguin aterrar en propostes concretes allò que abans, durant i després del Congrés ells i elles anaven treballant. En un dels tallers ens van evocar la imatge de Déu que somia i proposa un projecte de vida per a cada persona. Penso en la imatge d’Actes 2,17, com a diòcesi que es projecta amb esperança, volem animar els joves a somiar tenir visió de futur, que somiïn, i els nostres ancians, a profetitzar.
Déu vulgui que siguem capaços d’anar fent passos, sense pressa, però sense pausa, per a assentar en la nostra Església la cultura vocacional. Estem imaginant tres possibilitats concretes que encara no toca revelar per una raó. Durant una estona de pregària, en silenci davant el sagrari el diumenge al matí, em vaig adonar que estava contant a Déu les meves preocupacions i prioritats; però, que no estava deixant espai per a escoltar les seves, allò que Déu em volgués contar. Per això, necessitem ara un temps de treball i oració, per a escoltar la veu de Déu que acompanya el seu poble i ens ajudarà a néixer de nou en l’Esperit, il·luminant nous camins per a transmetre el foc vocacional.
