Data: 24 de maig de 2020
Hem de passar del llibre escrit al cel al llibre redactat a la terra.
Hem d’escriure el nostre propi «llibre de vida» amb el nostre dia a dia, amb la nostra biografia tal com és, amb tot realisme i autenticitat. Llavors, si hem viscut davant Déu i segons Ell, malgrat els nostres pecats i febleses, aquest llibre nostre esdevindria un testimoniatge lluminós del gran Llibre escrit pel dit de Déu, és a dir, del seu Esperit.
Els àngels, el dia de l’Ascensió de Jesús, deien als deixebles: «què feu aquí plantats mirant al cel? Jesús tornarà». És hora, doncs, de mirar també a la terra. I el mateix Jesús els havia dit: «rebreu l’Esperit Sant, sereu els meus testimonis fins a l’extrem de la terra» (cf. Ac 1,1ss.). Així mateix els va donar aquest manament: «Aneu i anuncieu l’Evangeli batejant-los en el nom del Pare…» (cf. Mc16,15).
Aquells deixebles de la primera hora, amb la Mare de Déu al capdavant, eren primícia dels inscrits: havien rebut el do immens, la gràcia de la salvació. Què significava això?, un privilegi, un premi, un honor? No exactament. Quedava clar que «El Llibre de la vida», en lloc d’un quadre o llista d’honor, es convertia en tasca, en missió. Perquè, tal com sabem, cada do de Déu comporta una vida conseqüent i una tasca, un servei. Així, el mateix «El Llibre de la vida» estava demanant la redacció d’aquests altres llibres personals que s’escriuen amb el cor lliure, sota el signe de l’obediència a la voluntat de Déu.
En efecte, els sants, en portar aquí a la terra una existència de seguiment fidel a Crist, amb les seves febleses i pecats, amb les seves llums i goigs, però havent triomfat en ells la gràcia, han escrit amb la seva vida un veritable llibre. És el seu testimoniatge.
Ells van ser cercadors, molt conscients de la seva pobresa. Què era el que demanaven a Déu amb més freqüència? Que anotés en el Llibre, no els seus mèrits, sinó les seves llàgrimes, com feia el salmista (cf. Sl 55,9).
Alguns van posar per escrit el seu itinerari espiritual. Cap sant teoritza sobre la santedat sense al·ludir a com ell l’ha viscuda. Molts es van veure moguts a escriure la seva trajectòria de recerca i trobament amb Crist. Sant Gregori Nazianzè, en ple desterrament va escriure Sobre la seva vida, testimoniatge d’un pastor que sabia patir. Sant Agustí amb les seves Confessions, que lloant Déu es confiava a aquells «que l’estimaven». Sant Ignasi de Loiola, que va reflectir la seva pròpia experiència en els seus Exercicis Espirituals, i molts altres, com santa Teresa de l’Infant Jesús, amb la seva ben coneguda Història d’una ànima.
De vegades aquestes obres en les quals es descriu la pròpia experiència de vida «amb Déu» han estat titulades així: «El Llibre de la vida». En aquests casos, la paraula «vida» té un doble sentit: d’una banda significa el camí existencial, la biografia, que indica l’itinerari concret de la persona cap a la santedat; d’altra banda, dona a conèixer, testimonia, l’obra de Déu en aquesta persona: el gran regal de la vida divina atorgada i concretada en la seva història. Amb aquestes obres a la mà ningú no podrà dir que ser cristià és un canvi d’idees o una opció de lluita per una utopia nova…
Hi podem descobrir empremtes pròpies de la mà de Déu, és a dir, de l’Esperit Sant. Així podem dir que Déu «escriu» en les nostres vides perquè llegint-les, descobrim quina és la seva voluntat, el seu estil, la seva manera d’estimar transformant-nos.
