Data: 26 de setembre de 2021
Benvolguts i benvolgudes, l’evangelista Joan ens regala unes paraules de Jesús de primera magnitud, interpretades per ell mateix com el «manament nou» que engloba, sintetitza i perfecciona l’aliança de Déu amb Israel. Diu Jesús: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34). L’amor de Jesús és posat com a model i imatge perfectes de l’amor humà. I aquest seu amor no es pot separar del do de si mateix, perquè la seva màxima expressió s’esdevé en el misteri de la creu, on —des de la lliure decisió personal— aquell que estima ho dona tot. Per això és molt important que tot batejat creixi i s’eduqui en l’amor de donació. Per tant, no seríem imitadors del Crist si deixéssim escapar les oportunitats de donar-nos als altres i visquéssim tancats en el nostre món egoista o autosuficient. L’amor autèntic sempre porta el segell de la donació i el servei, en clar seguiment del Mestre, «que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida» (Mc 10,45).
Però el manament nou té encara un altre matís, el de la reciprocitat, i la gràcia de la vida eclesial rau precisament en ella. Sempre trobarem homes i dones generosos, disposats a donar-ho tot, i aquest és ja un preciós testimoniatge de la grandesa humana. Però Jesús demana un pas més als seus seguidors: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35). Per tal que el Regne de Déu esdevingui instaurat i actualitzat necessita l’acompliment d’aquestes paraules. Es tracta de quelcom imprescindible, perquè la reciprocitat profunda de l’amor és la imatge i el testimoniatge més verídic de la relació intratrinitària, on el Pare expressa l’amor d’absoluta predilecció pel Fill i el Fill, la confiança plena i decisiva, fins a l’obediència més extrema, en el Pare. De fet, l’ésser humà és un ésser relacional, que es coneix a si mateix des de la mirada de l’altre, i l’altre en minúscules i en majúscules. La reciprocitat és sempre interpersonal i es fonamenta en el joc mutu de donació i acolliment, de servei i agraïment. I aquesta dimensió interpersonal esdevé comunitària quan tot batejat està disposat i preparat a estimar i deixar-se estimar, en una circularitat perenne que provoca la joia més profunda i la pau més desitjada.
Potser ens cal ser més conscients de la importància del manament nou en les nostres parròquies i comunitats cristianes, i ajudar-nos mútuament a viure’l. No hi ha cap carisma ni cap ministeri que el pugui anteposar. Per això ja deia sant Pau: «Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident […]. Si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria» (1Co 13,1-3). Ara que comencem un nou curs a les nostres parròquies i comunitats, tinguem ben present aquest «manament nou» de Jesús i siguem coherents amb ell.
Ben vostre,
