Data: 6 de febrer de 2022
Benvolguts i benvolgudes, avui, 6 de febrer, el santoral fa memòria de sant Pau Miki i companys, els primers màrtirs del Japó. L’Evangeli arribà per primera vegada al Japó gràcies a sant Francesc Xavier i un petit grup de jesuïtes. Es constituïren comunitats cristianes dirigides tan sols per laics en diverses regions del país i adoptaren com a model l’anomenada Confraria de la Misericòrdia, d’origen portuguès, que es dedicava especialment al servei de pobres i malalts. A banda de les visites periòdiques dels missioners, l’Església era portada pels mateixos laics. A finals del segle XVI, el nombre de cristians havia arribat a 220.000, amb tan sols 40 sacerdots, gairebé tots ells missioners jesuïtes. Però també aleshores començaren les persecucions i s’expulsaren tots els missioners. El febrer de 1597 vint-i-sis cristians, entre ells sant Pau Miki, foren martiritzats. Les comunitats cristianes passaren a la clandestinitat i es van quedar sense sacerdots durant 250 anys. Com van sobreviure moltes d’elles? Doncs per tres motius o raons fonamentals:
- Per l’anomenada Confraria de la Misericòrdia: L’ajuda mútua i la vivència de la fraternitat cristiana esdevingué vital. Amagats com a tals, enmig de les seves ocupacions més variades, els responsables laics celebraven els baptismes i transmetien els ensenyaments de l’Evangeli als membres de les seves comunitats, tot tenint cura especial de pobres i malalts.
- Per l’anomenada «profecia del catequista Sebastià», que els proporcionà l’esperança d’un retorn de sacerdots. Sebastià, un catequista martiritzat el 1660, profetitzà que «al cap de set generacions arribaria una nau negra que portaria de nou alguns sacerdots i que aleshores els creients podrien confessar-se, fins i tot cada setmana».
- Per l’acte de contrició i la pregària. Davant la impossibilitat de confessar-se per l’escassetat de sacerdots, els mateixos missioners havien explicat la doctrina eclesial comuna de l’acte de «contrició perfecta», és a dir, que la reconciliació amb Déu es pot obtenir amb una veritable contrició, mentre hom espera l’oportunitat de confessar-se. Més tard, en trobar-se mancats totalment de sacerdots, van compondre una oració que implorava el penediment sincer de les faltes i s’establí la pràctica de recitar-la diàriament. La resaven amb l’esperança que en un futur ja arribarien sacerdots. No perderen la convicció que l’Església, al cap d’un temps, tornaria a reviure.
El 1858 el Japó començà a deixar entrar estrangers, cosa que possibilità l’arribada d’alguns missioners. En saber-ho, aquests cristians amagats, no sense dificultats, començaren a fer-se conèixer. Al cap de poc temps, es trobà que gairebé arribaven a vint mil persones. El primer encontre amb un sacerdot catòlic tingué lloc a Nagasaki el 17 de març de 1865. Allà tretze persones d’aquests grups, amb molta por, es trobaren amb el P. Bernard Petitjean, missioner arribat feia poc, i li feren tres preguntes: «És vostè solter i sense fills?, el seu cap es troba a Roma?, té una imatge de la Mare de Déu?». Davant les respostes afirmatives del sacerdot, respongueren: «Doncs vostè i nosaltres tenim la mateixa fe.» Aleshores l’Església va descobrir que havien mantingut els ritus del baptisme i dels anys litúrgics sense sacerdots durant gairebé 250 anys! L’informe va sorprendre el món cristià i el mateix Pius IX qualificà aquella història com «el miracle d’Orient».
Que el record d’aquests cristians estimuli les nostres comunitats a tenir una sòlida fe alimentada per la pregària sincera, i una esplèndida fraternitat eclesial que es desplegui especialment cap als pobres i malalts. Si aconseguim aquests objectius, els sacerdots que tenim seran més que suficients i les nostres comunitats esdevindran indestructibles.
Ben vostre,
