Estimats germans i germanes, bon dia!
Aquesta trobada nostra té lloc en el clima espiritual de l’Advent, que es fa més intens en la novena del sant Nadal que estem vivint aquests dies i que ens condueix a les festes nadalenques. Per això, avui voldria reflexionar amb vosaltres sobre el naixement de Jesús, festa de la confiança i de l’esperança, que supera la incertesa i el pessimisme. I la raó de la nostra esperança és aquesta: Déu és amb nosaltres i Déu es fia encara de nosaltres. Penseu-hi bé: Déu és amb nosaltres i Déu es fia encara de nosaltres. És generós, aquest Déu Pare. Ve a habitar amb els homes, escull la terra com a lloc per a fer-hi estada per ser al costat de l’home i fer-se present allí on l’home passa els seus dies en l’alegria i en el dolor. Per tant, la terra ja no és només una «vall de llàgrimes», sinó el lloc on Déu mateix va plantar la seva tenda, és el lloc de l’encontre de Déu amb l’home, de la solidaritat de Déu amb els homes.
Déu va voler compartir la nostra condició humana fins al punt de fer-se una cosa sola amb nosaltres en la persona de Jesús, que és home veritable i Déu veritable. Però hi ha un fet encara més sorprenent: la presència de Déu enmig de la humanitat no es realitza en un món ideal, idíl·lic, sinó en aquest món real, marcat per moltes coses bones i dolentes, marcat per divisions, maldat, pobresa, prepotències i guerres. Ell va escollir habitar la nostra història tal com és, amb tot el pes de les seves limitacions i dels seus drames. Actuant així va demostrar de manera insuperable la seva inclinació misericordiosa i plena d’amor vers les criatures humanes. Ell és el Déu-amb-nosaltres; Jesús és Déu-amb-nosaltres. Jesús és Déu-amb-nosaltres des de sempre i per sempre amb nosaltres en el sofriments i en els dolors de la història. El naixement de Jesús és la manifestació que Déu «va prendre partit» d’una vegada per sempre per l’home, per a salvar-nos, per a treure’ns de la pols de les nostres misèries, de les nostres dificultats, dels nostres pecats.
D’aquí ve el gran «regal» de l’Infant de Betlem: ell ens porta una energia espiritual, una energia que ens ajuda a no enfonsar-nos en les nostres fatigues, en les nostres desesperacions, en les nostres tristeses, perquè és una energia que escalfa i transforma el cor. El naixement de Jesús, efectivament, ens porta la bona notícia que som estimats immensament i singularment per Déu, i aquest amor no sols ens el fa conèixer, sinó que ens el dóna, ens el comunica.
De la contemplació joiosa del misteri del Fill de Déu nascut per nosaltres podem treure’n dues consideracions.
La primera és que si per Nadal Déu es revela no com un que és allà a dalt i que domina l’univers, sinó com aquell que s’abaixa, descendeix sobre la terra petit i pobre, això significa que per a ser semblants a ell no hem de posar-nos per damunt dels altres, sinó que ens hem d’abaixar, posar-nos al servei, fer-nos petits amb els petits i pobres amb els pobres. Però fa lleig quan es veu un cristià que no vol abaixar-se, que no vol servir. Un cristià que se les dóna d’important per tots costats, això és lleig: aquest no és cristià, aquest és pagà. El cristià serveix, s’abaixa. Obrem de manera que aquests germans i germanes nostres no se sentin mai sols.
La segona conseqüència: si Déu, per mitjà de Jesús, es va implicar amb l’home fins al punt de fer-se un de nosaltres, això vol dir que qualsevol cosa que fem a un germà o a una germana l’haurem feta a ell. Ens ho va recordar Jesús mateix: qui hagi alimentat, acollit, visitat, estimat un dels més petits i dels més pobres entre els homes, ho haurà fet al Fill de Déu.
Encomanem-nos a la intercessió maternal de Maria, Mare de Jesús i nostra, perquè ens ajudi en aquest sant Nadal, ja proper, a reconèixer en el rostre del nostre proïsme, especialment de les persones més dèbils i marginades, la imatge del Fill de Déu fet home.
