Data: 27 d’octubre de 2024
Benvolgudes i benvolguts, les diades de Tots Sants i de Difunts que el poble ha ajuntat i que celebrarem aquesta setmana vinent, ens fan pensar en el «nostre» més enllà. Però avui no s’hi pensa, en el més enllà. No és pas que no hi hagi ocasions, però no s’hi vol pensar. El fet de la mort, millor dit, de l’agonia, s’amaga als hospitals, a les clíniques, als centres geriàtrics, a casa mateix. La fase terminal de la malaltia, com ara es diu, moltes vegades s’ha de passar en la soledat. Malgrat els avenços de tota mena, mai no s’havia mort tan sol. I això que hem de fer aquest pas un dia o altre, tal com, un dia, tots vàrem arribar al món.
La mort és un fet comú, però això no suprimeix el dolor ni la basarda. Tanmateix, ni el dolor ni la basarda no han de ser prou per privar el moribund de companyia. És que som més febles que abans, que s’hagi de deixar que una persona mori sola a la cambra del costat? Hem de mirar la mort amb ulls d’esperança. La vida humana no té preu; no deixem que se’n vagi sense deixar-la en bones mans.
Actualment s’informa els infants sobre l’origen de la vida. I és necessari que així es faci. Per què no parlar-los igualment de la mort? Una i altra explicació, però, no poden reduir-se a una lliçó de ciències. La vida porta un misteri sagrat que és amb nosaltres fins més enllà de la mort. La fe posa llum nova als ulls i ens ajuda a descobrir la mà bondadosa i paternal de Déu en el misteri de la naixença i de la mort.
Mireu com ho veu el Salmista: «M’has teixit en el ventre de la mare […]. Res del meu cos no et passava per alt quan jo m’anava fent secretament, quan em brodaven en el fons de la terra» (Sl 139,13.15). Aquestes paraules donen escalf als coneixements de biologia, són unes paraules que donen sentit a la vida. Però el Salmista no es queda aquí i afegeix: «Els teus ulls em veien abans d’estar format, i els dies de la meva vida eren tots escrits en el teu llibre; estaven tots fixats, abans que n’existís un de sol» (Sl 139,16).
Aquesta mateixa llum acompanya els darrers passos, ja que trobem escrit en el llibre de la Saviesa: «Les ànimes dels justos estan en mans de Déu i cap turment no les podrà tocar. Als ulls dels insensats […] la seva partença era tinguda per un mal; el seu traspàs, aparentment, era un desastre. Però ells han trobat la pau» (Sv 3,1-4). I, segons el Ritual de la Unció i cura pastoral dels malalts, mireu quina pregària fa l’Església a l’espona del moribund: «T’encomano a Déu totpoderós, germà estimat (germana estimada), i et confio a aquell que et va crear, perquè tornis al teu creador que et va formar de la pols de la terra. Que, quan surtis d’aquest món, et vinguin a rebre la Verge Maria, els àngels i tots els sants […]. Que Crist, Fill de Déu viu, t’aculli al paradís i, com Bon Pastor, et reconegui entre les seves ovelles» (n. 243).
Dol que, per una por mal entesa, el moribund no es trobi acompanyat d’aquesta esperança en el pas més decisiu de la vida. No amaguem la mort ni als grans ni als petits, com no els amaguem la gestació de la vida. De l’una i de l’altra, parlem-ne amb amor i amb esperança.
Ben vostre,
