Data: 22 de novembre de 2020
La festa de Jesucrist com a rei de tot el món que celebrem avui pot semblar, per a molts, anacrònica. Fa l’efecte que el títol remet al passat i que ara arrossega unes connotacions polítiques que afecten la percepció que sobre els problemes actuals té una part de la nostra societat. A més, en el nostre entorn s’ha creat una polèmica amb aquest títol i la consegüent representació fixada en el marc legal que condiciona la nostra convivència.
Però la immensa majoria de cristians accepta amb claredat el significat d’aquesta festa i evita tota mena d’interessades referències polítiques. És cert que recull tota la nostra història que es desenvolupa en l’Antic Testament on en infinitat d’ocasions apareix el títol de rei, el primer, el més elevat, aplicat al nostre Déu, tant en els llibres històrics com en els profètics i sapiencials. Fins i tot el llibre dels salms, compendi d’oracions, cants i lloances, està replet d’al·lusions a la reialesa del Senyor, creador de l’univers.
En el Nou Testament, tot el marc conceptual de la reialesa se centra en la figura de Jesucrist, encara que transformant i aprofundint el seu sentit en la plenitud de la vida que ofereix a tota la humanitat. Des del seu naixement és aclamat com a rei i primer de la creació. També molts exemples i paràboles que proposa el mateix Jesús es refereixen a un rei que marca els destins del seu poble i, encara que la famosa pregunta de Pilat –“ets tu el rei dels jueus?”- es queda sense una resposta contundent, en la creu apareix l’apel·latiu reial –INRI Jesús Natzaret Rei dels Jueus- per definir el qui havien condemnat a una mort ignominiosa. Jesucrist era el rei pacífic, alliberador i reconciliador que moria per la nostra salvació.
La societat s’ha configurat de maneres diferents al llarg de la història i en totes ha estat possible l’experiència cristiana i la transmissió de la fe en Jesucrist. També en totes s’entenia el significat de les paraules com regne, súbdits, corona, ceptre…, que es repetien insistentment i han acompanyat la persona que ostentava el títol de rei. Malgrat això, en l’àmbit cristià el títol té unes característiques pròpies, diferents de les que es mostren en les situacions ordinàries que coneixem. De fet, els qui vagin a la celebració de l’Eucaristia d’aquest últim diumenge del temps litúrgic escoltaran un preciós text que diu així: “Vas consagrar… Rei de tot el món el teu únic Fill… perquè… lliurés a la teva majestat infinita un regne etern i universal: el regne de la veritat i la vida, el regne de la santedat i la gràcia, el regne de la justícia, l’amor i la pau”. És un canvi substancial, el que pretén la nostra festa d’avui, i és molt més exigent per a la nostra vida que les prescripcions de qualsevol institució humana. Som, més aviat, ciutadans amb unes relacions fraternes envers tothom, basades en l’amor, com recorda el papa Francesc en la seva última encíclica Fratellitutti: “L’amor ens posa finalment en tensió cap a la comunió universal. Ningú madura ni aconsegueix la seva plenitud aïllant-se.” (núm. 95).
Demano a Déu que cap cristià trobi exagerada la petició de crear una societat de germans on ningú se senti marginat i tots puguin experimentar la realitat de sentir-se volguts per la simple condició de ser fills d’un mateix Pare. És un programa d’actuació de llarg abast, profund i possible. Pertànyer a aquest Regne i amb aquest programa ens ha de resultar anímicament satisfactori i cristianament ple de sentit.
